lunes, 29 de marzo de 2021

SEMPRE SOM OBJECTES DE FICCIÓ│ SIEMPRE SOMOS OBJETOS DE FICCIÓN

 

Imagen FB de Pere Bessó




SEMPRE SOM OBJECTES DE FICCIÓ

 

 

Vuestra única esperanza

quitaros el mal sabor de boca.

Vladimir Sabourín

 

 

De vegades l’esperança és només la il•lusió d’una cortina de brins errants.

En acabant se’ns perd en una glopada de dubtes, sacsada per ferotges

pressentiments de boques entapissades de demències.

De vegades és un mal necessari enmig d’aixelles de boira.

De vegades udola al pit de perllongats silencis, de clamoroses

sabates, o simplement d’una febre que acaba en martiri.

De vegades simplement ens entapissa la boca de parets insaciables i telers

de substàncies incertes i al•lucinacions d’albes exhumades.

La meua única certesa és el batec cec en un món de molta penombra,

fred, fam, cinisme, ferides que mai no fan el miracle.

El crit ens desperta amb la seua finestra domèstica; o, també, els barrots

de l’espessor que humitegen les palpebres.

Sé, inexplicablement, que sempre serem objecte de la ficció

i que és la memòria la nostra pròpia enemiga davant del martiri.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

SIEMPRE SOMOS OBJETOS DE FICCIÓN

 

 

Vuestra única esperanza

quitaros el mal sabor de boca.

Vladimir Sabourín

 

 

A veces la esperanza es solo la ilusión de una cortina de errantes briznas.

Luego se nos pierde en una bocanada de dudas, sacudida por feroces

pálpitos de bocas tapizadas de demencias.

A veces es un mal necesario en medio de axilas de niebla.

A veces aúlla en el pecho de prolongados silencios, de clamorosos

zapatos, o simplemente de una fiebre que acaba en martirio.

A veces simplemente nos tapiza la boca de paredes insaciables y telares

de sustancias inciertas y alucinaciones de albas exhumadas.

Mi única certeza es el latido ciego en un mundo de mucha penumbra,

frío, hambre, cinismo, heridas que nunca hacen el milagro.

El grito nos despierta con su ventana doméstica; o, también, los barrotes

del espesor que humedecen los párpados.

Sé, inexplicablemente, que siempre seremos objeto de la ficción

y que es la memoria nuestra propia enemiga frente al martirio.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



No hay comentarios: