lunes, 26 de octubre de 2020

SEMPRE ACÍ│ SIEMPRE AQUÍ

 

Imagen Pinterest



SEMPRE ACÍ

 

 

El poema vol ser fèretre sobre la terra del teu pit. Potser làpida de suculentes paraules, una titla d’orgies en l’imminent. Potser un solitari mocador ras pel temps: tot deixa de ser quan ens tornem pescadors de la mort. Als nostres peus, els camins pedregosos i els durs esparvers trencats de l’esperança. Sempre ens seduiren els laberints dels molls i el desenfrè viscut de les paraules, el tebi ardiment dels ocells que repeteixen sempre el seu poder indicible. —Demà, o qualsevol dia, serà sempre ací, el bes a la teua pell, la traça de fusta dels teus ulls, l’illa de tendresa madurada a peu del solc.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SIEMPRE AQUÍ

 

 

El poema quiere ser féretro sobre la tierra de tu pecho. Quizás lápida de suculentas palabras, una tilde de orgías en lo inminente. Quizás un solitario pañuelo raído por el tiempo: todo deja de ser cuando nos convertimos en pescadores de la muerte. En nuestros pies, los caminos pedregosos y las duras atarrayas, rotas de la esperanza. Siempre nos sedujeron los laberintos de los muelles y el desenfreno vívido de las palabras, el tibio ardimiento de los pájaros que repiten siempre su poderío indecible. —Mañana, o cualquier día, estará siempre aquí, el beso sobre tu piel, la huella de madera de tus ojos, la isla de ternura madurada al pie del surco.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


domingo, 25 de octubre de 2020

ARA HO SÉ, OBERTA LA FERIDA│ AHORA LO SÉ, ABIERTA LA HERIDA

 

Imagen Pinterest




ARA HO SÉ, OBERTA LA FERIDA

 

 

Des de la distància la molsa dels atris i el tímid parrac de llum. Amb un crit de cresol precari, les orelles d’un ocell que es perd en la broma, mentre un rellotge de ninetes opaques i sal confusa, rosega l’espill moradenc dels somnis. Des d’una campana de crits són inútils les parpelles, o l’udolar del meu propi suïcidi. Ací hi ha canelobres bruts als altars: sempre és dubtós el mussol callat de la matinada, l’escapulari de peixos al pit, o el tatuatge de l’ofec amb la forma del teu sexe desitjat. El fred esdevingué una finestra gelada en la memòria, o lava, o ira a les meues mans.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

AHORA LO SÉ, ABIERTA LA HERIDA

 

 

Desde la distancia el musgo de los atrios y el tímido andrajo de luz. Con un grito de precario candil, las ojeras de un pájaro que se pierde en la bruma, mientras un reloj de pupilas opacas y confusa sal, roe el cárdeno espejo de los sueños. Desde una campana de gritos son inútiles los párpados, o el alarido de mi propio suicidio. Aquí hay sucios candelabros en los altares: siempre es dudoso el búho callado de la madrugada, el escapulario de peces en el pecho, o el tatuaje del ahogo con la forma de tu sexo deseado. El frio se volvió una ventana helada en la memoria, o lava, o ira en mis manos.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


REMOLÍ│ TORBELLINO

 

Imagen Pinterest



REMOLÍ

 

 

Ningú no dorm en un rampell de minuts, entre somni i vigília, les vèrtebres desbocades de la bogeria, un ocell penedit als cantons de l’hivern, una ciutat que somiem en els embornals: només una escletxa per a veure l’univers, l’abisme amb el seu esclat de voràgine, la brasa vívida feta cendra. Sempre ens toca assentir amb la gola el martiri del parrac a la boca, i, potser també, mossegar la tendresa freda del cel. Ara sé que som tan petits enmig de la gruta seminal de la mar…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TORBELLINO

 

 

Nadie duerme en un arrebato de minutos, entre sueño y vigilia, las vértebras desbocadas de la locura, un pájaro arrepentido en las esquinas del invierno, una ciudad que soñamos en las alcantarillas: solo una rendija para ver el universo, el abismo con su destello de vorágine, la brasa vívida hecha ceniza. Siempre nos toca asentir con la garganta el martirio del andrajo en la boca, y acaso, también, morder la ternura fría del cielo. Ahora sé que somos tan pequeños en medio de la gruta seminal del mar.

 

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


sábado, 24 de octubre de 2020

ROSA DE FERRO│ ROSA DE HIERRO

 

Imagen Pinterest



ROSA DE FERRO

 

 

Camine sobre las latituds de la gebrada: una rosa de ferro mossega els meus somnis, uns ulls de tren apressat, creuen els rails de paper de les meues ulleres. Al pit torna el vent de llavors, la sang d’aquella branca reunida en les lliçons diàries de la terra. Algunes contorsions reviuen la cicatriu que deixà la primavera, el coàgul del carrer brodat de pedres, la sal que deixara una llàgrima, el dolor d’una porta de crits. Sense armadura, la queixalada del parrac en la meua carn, el camí inflexible d’una tempesta: el temps que ens aturà i alçà adustes fronteres.

.

. POEMA d’ANDRÉ CRUCHAGAtraduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ROSA DE HIERRO

 

 

Camino sobre las latitudes de la escarcha: una rosa de hierro muerde mis sueños, unos ojos de apresurado tren, cruzan los rieles de papel de mis ojeras. Al pecho vuelve el viento de entonces, la sangre de aquella rama reunida en las lecciones diarias de la tierra. Algunas contorsiones reviven la cicatriz que dejó la primavera, el coágulo de la calle bordada de piedras, la sal que dejara una lágrima, el dolor de una puerta de gritos. Sin armadura, la dentellada del harapo en mi carne, el camino inflexible de una tormenta: el tiempo que nos detuvo y levantó adustas fronteras.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga