MUDANÇA DEL TEMPS│ MUDANZA DEL TIEMPO

 Imagen FB de Pere Bessó

MUDANÇA DEL TEMPS

Timpul nu vindecă nimic, timpul sapă răni mai adânci, riduri, tristeți.
Daniela Voicu

Quan parlem del temps hem de pensar en les runes i en l’esbufec de tile de les parpelles. Al bassal dels pensaments, ni tan sols la misericòrdia ens salva, ni tan sols les vàlvules d’escapament dels renous. Però hi ha alguna cosa que mai no canvia: la llàgrima íntima per a minvar la sequera, la ferida de les pors que en el seu moment pot esdevindre epifania. (Més enllà, el temps és inèdit, com l’ametista d’un bes a la porta del ponent.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MUDANZA DEL TIEMPO

Timpul nu vindecă nimic, timpul sapă răni mai adânci, riduri, tristeți.
Daniela Voicu

Cuando hablamos del tiempo debemos pensar en los escombros y en el resuello de tile de los párpados. En el charco de los pensamientos, ni siquiera la misericordia nos salva, ni siquiera las válvulas de escapa de los retoños. Pero hay algo que nunca cambia: la lágrima íntima para mitigar la sequía, la herida de los miedos que, en su momento puede tornarse epifanía. (Más allá, el tiempo es inédito, como la amatista de un beso en la puerta del poniente.)

.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.

©André Cruchaga

CONTRASENTIT │ CONTRASENTIDO

Imagen FB de Pere Bessó

CONTRASENTIT

De toles les meues edats, cap festí que pague la pena, llevat de la túnica escabellada del firmament, de vegades tallant com un bisturí o la navalla d’un barber. M'apilote enmig de les paradoxes de la gent, entre els exteriorismes de la set i les obsessions de pedra de la meua consciència. En realitat, mai no isc nunca de les meues pèrdues: són ací com les pluges sobtades de l’esperma. La tendresa no deixa de ser un cementiri adorable entre síl·labes ondulants de flassades. És clar que, davant de l’espill, sempre mire de visibilitzar-me (quelcom semblant com caçar la meua imatge) fora d’un bordell lliure de llàgrimes. (Hom aprèn a viure a través de tantes misèries, la pàtria o un somriure que ens furten amb els dits bruts d’un fred negre de desallotjaments.)

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONTRASENTIDO

De todas mis edades, ningún festín que valga la pena, salvo la túnica desgreñada del firmamento, a veces filoso como un bisturí o la navaja de un barbero. Me apiño en medio de las paradojas de la gente, entre los exteriorismos de la sed y las obsesiones de piedra de mi conciencia. En realidad, nunca salgo de mis extravíos: están ahí como las lluvias súbitas de la esperma. La ternura no deja de ser un cementerio adorable entre sílabas ondulantes de cobijas. Claro que, frente al espejo, siempre procuro visibilizarme (algo así como cazar mi imagen) fuera de un burdel libre de lágrimas. (Uno aprende a vivir a través de tantas miserias, la patria o una sonrisa que nos roban con los dedos sucios de un frío negro de desalojos.)

.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.

©André Cruchaga

HANGAR CLANDESTÍ │ HANGAR CLANDESTINO

Imagen FB de Pere Bessó

HANGAR CLANDESTÍ

Mâinile tale de flori întorc răsuflarea lunii. Strigătul tău mă trezește,
o curbă neterminată în părul meu decupează nopți grăbite
ca o lecție de răbdare.
Marilena Apostu

Dins de l’hangar de la nit, aquelles mans d’horitzó al meu darrer esbufec. Sí, una finestra deturada als meus ulls, de vegades penjant del mormol d’algun ocell en el forcó de la deshora. Entre els colors verdosos dels rails de l’ofec, els cossos enredrats en la trena de pol·len de la nuesa. En el fonògraf del panteix, la brasa destila les seues heretgies. O aqueixa son que es gasta en els esclafits del fang.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HANGAR CLANDESTINO

Mâinile tale de flori întorc răsuflarea lunii. Strigătul tău mă trezește,
o curbă neterminată în părul meu decupează nopți grăbite
ca o lecție de răbdare.
Marilena Apostu

Dentro del hangar de la noche, aquellas manos de horizonte en mi último resuello. Sí, una ventana detenida en mis ojos, a veces colgando del murmullo de algún pájaro en el horcón de la deshora. Entre los colores verdosos de los rieles del ahogo, los cuerpos enredados en la trenza de polen de la desnudez. En el fonógrafo del jaleo, la brasa destila sus herejías. O ese sueño que se gasta en los estallidos del fango.

.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.

©André Cruchaga

DEÏTATS DE LA POR │ DEIDADES DEL MIEDO

Raul Constantinescu (poeta rumano)

DEÏTATS DE LA POR

Nu stau caii timpului pe loc
nici clipa veșnică nu-ncremenește
Raul Constantinescu

Sempre hi ha un laberint de cascos en el pol·len de l’antiga saliva dels centaures: ignore si en la vigília s’aquieten les deïtats de la por, o és només la ferotge llengua de l’agulla de cap amb el seu ull de sal, la que fa permeables els carrers i les seues mercaderies, aqueixes luxúries del cor que empren els malfactors com a proclama. Al voltant del bassal de nuesa del cel i l’aleteig, aquest món de magma infinit.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DEIDADES DEL MIEDO

Nu stau caii timpului pe loc
nici clipa veșnică nu-ncremenește
Raul Constantinescu

Siempre hay un laberinto de cascos en el polen de la antigua saliva de los centauros: ignoro si en la vigilia se aquietan las deidades del miedo, o es solo la feroz lengua del alfiler con su ojo de sal, la que permea las calles y sus mercancías, esas lujurias del corazón que usan los malhechores como una proclama. Alrededor del charco de desnudez del cielo y el aleteo, este mundo de magma infinito.

.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.

©André Cruchaga