martes, 12 de mayo de 2020

DECADÈNCIA

Imagen FB de Pere Bessó





DECADÈNCIA




Caminem per aquest silenci de braços buscant una sendera.
Davant de la rosa de la son que ens colpeja, els somnis acorralats
al carrer, les pors que udolen en els porus.
Furgue en la premsa del nauseabund, cave en la indiferència,
en el sord temps dels ulls del llenguatge. En el dantesc.
Un clavell fosc en la llum es fa escuma. Es fa aflicció.
(Un dia em somiares en la costra alambinada de la còpula:
un dia insomne i trist, de desballestaments i paradoxes, de gotetes
de mort en les cistelles de les verdures.)

Sobrevivim a la cacera de la nit, entre setges, màscares
i vociferacions: al pit, el calendari apedaçat
dels morts i la sempre fila índia dels finestrons.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DECADENCIA




Caminamos en este silencio de brazos buscando un sendero.
Ante la rosa del sueño que nos golpea, los sueños acorralados
en la calle, los miedos que aúllan en los poros.
Hurgo en la presa de lo nauseabundo, cavo en la indiferencia,
en el sordo tiempo de los ojos del lenguaje. En lo dantesco.
Un clavel oscuro en la luz se hace espuma. Se hace aflicción.
(Un día me soñaste en la costra alambicada de la cópula:
un día insomne y triste, de desquicios y paradojas, de gotitas
de muerte en los canastos de las verduras.)

Sobrevivimos a la cacería de la noche, entre asedios, máscaras
y vociferaciones: en el pecho, el calendario remendado
de los muertos y la siempre fila india de los postigos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 11 de mayo de 2020

DEMOLICIONS

©Pintura de Vladimir Dukholnikov






DEMOLICIONS




Enderroque la rosa blanca parida pel coll de les finestres,
enderroque els dies verds de les promeses que s’agiten en dolor,
enderroque els paraigües grocs que serveixen d’amulet i pengen
de l’orella com una oreneta,
enderroque la vena de pesadesa que obrin els espills emboçats
en l’efímer, en aquesta màscara d’ocàs de l’alba,
enderroque la humitat de les randes i la seua abella planyívola, la mirada
atiada per l’absència d’un verb, la malenconia d’un bordell,
enderroque el tango de la fulla que mai no fou ocell
en la incertesa, ni peix en la llibertat de les aigües del mar,
enderroque la pell arrelada en la meua pell, encara que faça mal l’espellament,
mai la quartella de fang gratuïta en les meues sabates,
enderroque cada sospir en els monyons de la meua ànima: la destral magola
els cossets i la mosca perduda en la sang,
enderroque els camins i aquest dolor de sexe en l’hivernacle.
Al capdavall ja estan desnonats els ràfecs de la mirada.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DEMOLICIONES




Derribo la rosa blanca parida por el cuello de las ventanas,
derribo los días verdes de las promesas que se agitan en dolor,
derribo los paraguas amarillos que sirven de amuleto y cuelgan
de la oreja como una golondrina,
derribo la vena de pesadumbre que abren los espejos embozados
en lo efímero, en esa máscara de ocaso del alba,
derribo la humedad de los encajes y su abeja lastimera, la mirada
atizada por la ausencia de un verbo, la melancolía de un burdel,
derribo el tango de la hoja que nunca fue pájaro
en la incertidumbre, ni pez en la libertad de las aguas del mar,
derribo la piel enraizada en mi piel aunque duela el desollamiento,
nunca la cuartilla de barro gratuita en mis zapatos,
derribo cada suspiro en los muñones de mi alma: el hacha magulla
los corpiños y a la mosca perdida sobre la sangre,
derribo los caminos y este dolor de sexo en invernadero.
Al cabo ya están desahuciados los aleros de la mirada.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga
©Pintura de Vladimir Dukholnikov

domingo, 10 de mayo de 2020

EMPREMTES

Imagen FB de Pere Bessó





EMPREMTES




Després de fer-me mal l’ala del sens fi, només em resta la llum memoriosa dels teus engonals. Quant a la resta, sempre retorne a l’orgia de les paraules, a aquesta franja subtil del comptagotes. Elles, en realitat, reviuen l’encís de les finestres i urgeixen imaginaris al xup de les equidistàncies. (Demà, si veus, estan escrits ja, els pergamins anònims de la fullaraca i la seua cendra beata d’ultratges. I la seua metàl·lica silueta de nàusees amb el seu malson avorrible.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HUELLAS




Después de dolerme el ala del sinfín, solo me queda la luz memoriosa de tus ingles. Por lo demás, siempre regreso a la orgía de las palabras, a esa franja sutil del cuentagotas. Ellas, en realidad, reviven el hechizo de las ventanas y urgen imaginarios en el aljibe de las equidistancias. (Mañana, si ves, están escritos ya, los pergaminos anónimos de la hojarasca y su beata ceniza de ultrajes. Y su metálica silueta de náusea con su aborrecida pesadilla.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

CAVA LA MEUA TOMBA SENSE DEMORA

Imagen FB de Pere Bessó





CAVA LA MEUA TOMBA SENSE DEMORA




Dig the grave both wide and Deep
Samuel Ferguson




I què de l’ànima mentre dorm, l’ombra de roure en la fossa, la llum que s’escapa de la gola, aquella boira florida del tuf de mort entre la gent, el fred del cadàver apegat a la fusta. Cava ja la fossa i que ací s’enterre també l’aroma del sexe, la set del cos i la seua cartografia. Al capdavall, ningú no escrutarà els meus trencaments, ni subjugarà les meues ales. Aquest viatge al profund és molt més que no la vida d’ara.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CAVA MI TUMBA SIN DEMORA




Dig the grave both wide and Deep
Samuel Ferguson




Y qué del alma mientras duerme, la sombra de roble en la fosa, la luz que se escapa de la garganta, aquella niebla florida del ijillo entre la gente, el frío del cadáver pegado a la madera. Cava ya la fosa y que ahí se entierre también el aroma del sexo, la sed del cuerpo y su cartografía. Al cabo, nadie escrutará mis quebrantos, ni subyugará mis alas. Este viaje a lo profundo es mucho más que la vida de ahora.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga