miércoles, 25 de diciembre de 2019

EQUINOCCI FÚNEBRE

Imagen FB de Pere Bessó





EQUINOCCI FÚNEBRE




Tota la nit l’equinocci fúnebre dels dies blancs de l’au damunt de la branca fermentada del cerç. Allà la voracitat d’un món fictici arran de la gola. Tot deixa de pertànyer-nos mentre l’oceà ens cobreix amb la seua lona líquida. Ací encara reverberen els taüts sense possibilitats d’oblit com el tall de l’esperma esbargida damunt de les andanes. A vegades plou com una tristesa de xiprers. A vegades la boira ens talla els itineraris…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EQUINOCCIO FÚNEBRE




Toda la noche el equinoccio fúnebre de los días blancos del ave sobre la rama fermentada del cierzo. Allá la voracidad de un mundo ficticio a ras de la garganta. Todo deja de pertenecernos mientras el océano nos cubre con su lona líquida. Aquí todavía reverberan los ataúdes sin posibilidades de olvido como el filo de la esperma desparramada sobre los andenes. A veces llueve como una tristeza de cipreses. A veces la niebla nos talla los itinerarios…
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

FOGUERA DE MIRATGES

Imagen FB de Pere Bessó






FOGUERA DE MIRATGES




Un sempre torna a l’ombra coagulada del record. Si bé el temps és una ràfega en el fons de la ferida, resten els itineraris de pedra gravats A la pell i l’alè. (A vegades m’enteste en la boirina seca dels bordells, en aquella cançó del deseiximent i la disbauxa: la foguera rumia els seus miratges, mentre un tren es dissol en el grapat de baticors que enfosqueixen les finestres.) A la distància, la Carver road amb el seu reverber de dies secrets.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FOGATA DE ESPEJISMOS




Uno siempre regresa a la sombra coagulada del recuerdo. Si bien el tiempo es una ráfaga en el fondo de la herida, quedan los itinerarios de piedra grabados en la piel y el aliento. (A veces me empecino en la neblina seca de los lupanares, en aquella canción del despejo y el desenfreno: la fogata rumia sus espejismos, mientras un tren se disuelve en el puñado de pálpitos que oscurecen las ventanas.) A la distancia, la Carver road con su reverbero de secretos días.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

martes, 24 de diciembre de 2019

EXTINCIÓ DEL CONJUR

Imagen FB de Pere Bessó





EXTINCIÓ DEL CONJUR




Mossegues l’infinit com la fruita del drac de la voracitat a la deriva.
En la bromera dels núvols, el llit desfigurat dels dies
castrats en l’onatge dels més adustos ganivets.
Sempre el camí anat acaba sent el parrac del somni,
el sagnant rostre de l’esperança cobert de luxúria,
o el comiat del darrer vol amb els seus estralls de boca fermentada.
Enrunat el sostre de la campana o la còpula, la riallada
oberta del diluvi, el llampec remot de la salvació.
Tot el conjur s’extingeix a l’altra banda dels estivals descosits. .
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXTINCIÓN DEL CONJURO




Muerdes el infinito como la pitahaya de la voracidad a la deriva.
En el espumarajo de las nubes, la cama desfigurada de los días
castrados en el oleaje de los más adustos cuchillos.
Siempre el camino andado acaba siendo el andrajo del sueño,
el sangriento rostro de la esperanza cubierto de lujuria,
o el adiós del último vuelo con sus estragos de boca fermentada.
Derribado el techo de la campana o la cópula, la carcajada
abierta del diluvio, el relámpago remoto de la salvación.
Todo el conjuro se extingue en el otro extremo
                                                        de los estivales descosidos.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

ABSORCIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





ABSORCIÓ




Dos ulls es confonen damunt de la malesa del bosc. Des d’aquest lloc volen ocells lleus que en acabant, en el fil de l’alè, es perden en la humitat de les paraules. En cada cantó dels porus, el batec de sang de la son i la porta de sucre de l’oceà i la flama densa del llampec. En la llunyania criden els fèretres de la vesprada i, de cas, la destrossa en despertar de l’embriaguesa. (Cada qui fuig després com el fum amarg de les burilles. Cada qui, perpètuament deshabitat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ABSORCIÓN




Dos ojos se confunden sobre la maleza del bosque. Desde ese sitio vuelan pájaros leves que luego, en el hilo del respiro, se pierden en la humedad de las palabras. En cada esquina de los poros, el latido de sangre del sueño y la puerta de azúcar del océano y la llama densa del relámpago. En la lejanía gritan los féretros de la tarde y acaso, el destrozo al despertar de la embriaguez. (Cada quien huye después como el humo amargo de las colillas. Cada quien, perpetuamente deshabitado.)
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga