TREBALL DE LA DERIVA

Pintura de Fernando García Ponce, cogida de Printerest

TREBALL DE LA DERIVA

Al fons de la sang hi ha eternitats inundades de somnis: tot l’humà mai no deixa reconciliar els ulls sempre és la suma desbordada del petri que encara preserva la vigília el rostre irremeiable de la pluja els retrats de família descolorits pel temps potser aquells senders de pols durs al contacte amb les ulleres convé ara afrontar tots els panys els exilis de tedi als quals un és sotmés rellegir damunt del tall del punyal els vells afanys de les paràboles i les faules el despietat que que es fa la resplendor en una reixa fosca descriure la sensualitat d’un rostre infame mossegar religiosament els discursos del governant de torn i la seua ben estimada llengua de desitjos mentre es pensa en la ventura dels bons designis el món és una diversió per a gitar-se a la roda de cavallets o repetir de memòria la mímesi només és qüestió de temps per a encaixar bé els ullals de cert que els impulsos neguen de pluja aqueixa aigua ofegada en la autoimmolació: amb tot s’acreix la fam i es desploma la pluralitat de les idees darrere de la cendra hi ha una maquinària que fa permeable la consciència més enllà de qualsevol despulla i el gastat del crit tenim una joia neta morint pausadament una eternitat quasibé astronòmica un càlid cel de planícies…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TRABAJO DE LA DERIVA

Al fondo de la sangre hay eternidades inundadas de sueños: todo lo humano nunca deja reconciliar los ojos siempre es la suma desbordada de lo pétreo que aun preserva la vigilia el rostro irremediable de la lluvia los retratos de familia descoloridos por el tiempo quizás aquellos senderos de polvo duros al contacto con las ojeras conviene ahora afrontar todas las cerraduras los exilios de hastío a los que uno está sometido releer sobre el filo del puñal los viejos afanes de las parábolas y las fábulas lo despiadado que resulta el resplandor en una reja oscura describir la sensualidad de un rostro infame morder religiosamente los discursos del gobernante de turno y su bien amada lengua de deseos mientras se piensa en la ventura de los buenos designios el mundo es una diversión para arrojarse en la rueda de caballitos o repetir de memoria la mímesis solo es cuestión de tiempo para encajar bien los colmillos desde luego los impulsos anegan de lluvia esa agua ahogada en la autoinmolación: con todo se acrecienta el hambre y se desploma la pluralidad de las ideas detrás de la ceniza hay una maquinaria que permea la conciencia más allá de cualquier despojo y lo gastado del grito tenemos una joya limpia muriendo a pausas una eternidad casi astronómica un cálido cielo de planicies…

Barataria, 2017

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI 

En l’ombra calla el silenci, l’ull estremit de la brasa entre els dits.

Hi ha certa barreja de fons telúrics en les ombres: veus atònites,

i amnèsiques com bassals amb ranera de cicatrius damunt de les andanes diàries

d’aquest extrem precipici.

Molts s’amaguen darrere de l’obscenitat dels badalls. De vegades ens sembla

tendre el corc del nostre destí, els titellaires de núvols de tardor

amb ulleres, certes confidències mancades de policromia.

Davant de l’encontre amb certes ombres, ens hem d’acoblar-se al miratge.

Quan parle de laberints em referesc a aqueix viatge de fletxes de tots els dies.

Sempre el desvetllament ens arriba fins als peus i manca de bons costums.

Esparses les espines, ens toca llepar les estacions en silenci:

evadir els dits del vent, mossegar la brea de la nit abans que no ens consumesca,

cedir a la cendra el seu galop escabellat…

(No hi ha capa manera d’ajuntar totes les finestres anades; fins i tot la tendresa, de sobte,

és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per tal d’abandonar-s’hi.

Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,

Potser un àncora d’on pengen assosegats sanglots o interiors confiats

ja en despulla d’ecos i focs.)

Ara les paraules també diuen el que les ales fan.

Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura

de cas, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN LA SOMBRA CALLA EL SILENCIO 

En la sombra calla el silencio, el ojo estremecido de la brasa entre los dedos.

Hay cierta mezcla de fondos telúricos en las sombras: voces atónitas,

y amnésicas como charcos con estertor de cicatrices sobre los andenes diarios

de este extremo precipicio.

Muchos se esconden tras la obscenidad de los bostezos. A veces nos parece

tierna la carcoma de nuestro destino, los titiriteros de nubes otoñales

con ojeras, ciertas confidencias carentes de policromía.

Ante el encuentro con ciertas sombras, uno tiene que acoplarse al espejismo.

Cuando hablo de laberintos me refiero a ese viaje de flechas de todos los días.

Siempre el desvelo nos llega hasta los pies y carece de buenas costumbres.

Dispersas las espinas, nos toca lamer las estaciones en silencio:

evadir los dedos del viento, morder la brea de la noche antes de que nos consuma,

cederle a la ceniza su galope desgreñado…

(No hay manera de juntar todas las ventanas idas; aun la ternura, de pronto,

es endeble, un lugar para la soledad y el silencio. Quizá para abandonarse uno.

Quizá como todas las aguas afónicas de la lejanía,

quizá un ancla de la cual cuelgan sosegados sollozos o confiados interiores

ya en despojo de ecos y fuegos.)

Ahora las palabras también dicen lo que las alas hacen.

Sobre la sombra donde transitan tantos relojes, en marcha el camino, perdura

acaso, la imagen del absurdo, o sólo el bullir del fuego consumido…

Barataria, 2016

COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES

Imagen cogida de la red

COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES

Pengen d’un fil els abraços de la boira i la gota de set que trontolla
en la nit: nasc de cada argamassa que formen els incendis;
atorgue als rellotges la seua condició de combatents.
Olore l’artilleria d’ocells que mosseguen el pèl despentinat de les temples.
Sempre endevine els abrivaments carnívors de l’apetit i hi envellesc.
Davant de l’eixam i la bresca davant dels meus ulls, em submergesc en algun vagó
o en una finestra impoluta o en el buit d’una fulla de xiprer.
Mentre els ferratges mosseguen el so, el colpejament de les libèl·lules,
els porus de cos malbaratats en el suburbi de la història.
En aquellas ninetes de zinc del neguit, els paraigües plurals de l’ineludible,
el desvari perillós de pensar i escriure,
l’abundor de fartades dels simulacres, l’exercici del silenci,
per a defugir les dissidències: l’obediència mai no produeix mals de cap,
sinó amants plaenters que gaudeixen tot el possible els diversos somnis.
—Tu i jo, —en realitat—, podem viure en alguna escletxa de prefixes,
o en aqueix joc d’aprenent al que temeràriament s’entra.
Una branca de renills furga en les oïdes.
Ací s’afona desgastat en campanar: calla, amb seguretat, l’alambí.
Cada imatge del cos espia en les voravies fins a perdre’s en suor.
Clama la solemnitat de tota veritat que hem adeprés del soroll de claus.
Al final, es fa confús i difús el parauleig de tantes estampilles sordes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

GOLPETEO DE LIBÉLULAS

Penden de un hilo los abrazos de la niebla y la gota de sed que tambalea
sobre la noche: nazco de cada argamasa que forman los incendios;
otorgo a los relojes su condición de combatientes.
Huelo la artillería de pájaros que muerden el pelo desgreñado de las sienes.
Siempre adivino los arrojos carnívoros del apetito y envejezco en ello.
Ante el panal y el enjambre frente a mis ojos, me sumerjo en algún vagón
o, en una ventana impoluta, o en la cavidad de una hoja de ciprés.
Mientras los herrajes muerden el sonido, el golpeteo de las libélulas,
los poros de cuerpo gastados en el suburbio de la historia.
En aquellas pupilas de cinc de la desazón, los plurales paraguas de lo ineludible,
el devaneo peligroso de pensar y escribir,
la abundancia de hartazgos de los simulacros, el ejercicio del silencio,
para ahuyentar las disidencias: la obediencia nunca produce dolores de cabeza,
sino amantes plácidos que disfrutan en lo posible los diversos sueños.
—Vos y yo, —en realidad—, podemos vivir en algún resquicio de prefijos,
o en ese juego de aprendiz al que uno entra con temeridad.
Una rama de relinchos hurga en los oídos.
Ahí se hunde desgastado en campanario: calla, de seguro, el alambique.
Cada imagen del cuerpo espía en las aceras hasta perderse en sudor.
Clama la solemnidad de cuanta verdad hemos aprendido del ruido de llaves.
Al final, resulta confuso y difuso el palabreo de tantas estampillas sordas.
Barataria, 2017

IMPOSICIÓ DE LA POR

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

IMPOSICIÓ DE LA POR

D’un silenci a un altre, un es perd en la immensitat: alé i ulls tenen
la seua pròpia doctrina: s’imposa la por i els seus il·legibles güishtes.
Calle des del més remot mentre ensordeix el foc de la perversitat.
Hi ha cap certitud per a omplir els buits?

Ara només vull viure tocat pel rostre de la infància i no del temps d’adult,
no de la fugida que sempre demana abandons i cendra,
no dels esfínters aplatats de les lletanies de les penes,
no del biaix que rumia horitzons.

Enmig de les butxaques trencades també l’estiu i els seus artefactes.

(Em meravellen els bordells i les seues mantes esllomades, els seus vaixells
amb aigua per a rentar la rebel·lia o aqueixos esgarraps que deixen les targetes
postals en la polleguera de les portes.)

Em farten les múltiples castracions i la foscor nua de l’alba.
En la collita del sucre els espais enrarits dels forcons, la misèria
del desvetlament i la seua alforja d’aigua enrotllada fins als peus.

(Hi ha ferradures que mai no es gasten com la tristesa, ni migren.)

La immoralitat acaba essent l’immensurable en el tòrax, el més acostat 
al fons: al davall el foc de les bèsties i els seus cataclismes.
Res no és més seductor que els miratges del poder, ni tan sols la teua cara,
El teu sexe de corol·les, el lliri subjugat als molls de l’esbufec.

Un és innocent mentre no forcege amb les fartades.
Potser el petri, al capdavall, s’apodere del bram dels ulls…

IMPOSICIÓN DEL MIEDO

De un silencio a otro, uno se pierde en la inmensidad: aliento y ojos tienen
su propia doctrina: se impone el miedo y sus ilegibles güishtes.
Callo desde lo más remoto mientras ensordece el fuego de la perversidad.
¿Existe alguna certidumbre para llenar los vacíos?

Ahora sólo quiero vivir tocado por el rostro de la infancia y no de la adultez,
no de la huida que siempre demanda abandonos y ceniza,
no de los esfínteres achatados de las letanías del sinsabor,
no del soslayo que rumia horizontes.

En medio de los bolsillos rotos también el estío y sus artefactos.

(Me maravillan los prostíbulos y sus cobijas derrengadas, sus guacalitos
con agua para lavar la rebeldía o esos rasguños que dejan las tarjetas
postales en el quicio de las puertas.)

Me hartan las múltiples castraciones y la oscuridad desnuda del alba.
En la cosecha del azúcar los espacios enrarecidos de los horcones, la miseria
del desvelo y su alforja de agua enroscada hasta los pies.

(Hay herraduras que nunca se gastan como la tristeza, ni migran.)

La inmoralidad acaba siendo lo inmedible en el tórax, lo más cercano 
a lo hondo: abajo el fuego de las bestias y sus cataclismos.
Nada es más seductor que los espejismos del poder, ni siquiera tu cara,
tu sexo de corolas, el lirio subyugado a los muelles del resuello.

Uno es inocente mientras no forcejee con los hartazgos.
Quizá lo pétreo, finalmente, se apodere del bramido de los ojos…
Barataria, 2017