CARBONS

Imagen FB de Pere Bessó

CARBONS

Mire les armadures i els focus de la nit, els castells demencials dels espills,
i la fullaraca rovellada del temps. Com perviu l’ala freda en la salmorra,
els vents sense queviures,
excepte la fatiga del sutge i el seu deambular fosc,
i fins i tot el ronc desequilibri dels trens?
—Vinc de l’inhòspit, encara que neguen la meua existència:
vinc de navegar entre mausoleus i estàtues,
enmig del patriotisme de la setmana, del galope violent
del mar als litorals: res no és fortuït.
Baixe a tots els objectes que il·luminen les guspires,
sense mesura ni tapissos;
torne al farcell incert del fang, a l’assot carnívor dels ecos,
sense que hi haja possibilitats d’eixida a aquesta demència sumptuosa
de la saliva que adquereix ciutadania en el tinter del pols.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CARBONES

Miro las armaduras y los focos de la noche, los castillos demenciales 

                                                                                              de los espejos,
y la hojarasca oxidada del tiempo. ¿Cómo pervive el ala fría en la salmuera,
los vientos sin provisiones,
salvo la fatiga del hollín y su deambular oscuro,
y aún el ronco desequilibrio de los trenes?
—Vengo de lo inhóspito aunque nieguen mi existencia:
vengo de navegar entre mausoleos y estatuas,
en medio del patriotismo de la semana, del galope violento
del mar en los litorales: nada es fortuito.
Bajo a todos los objetos que iluminan las centellas,
sin medida ni tapices;
vuelvo al petate incierto del fango, al azote carnívoro de los ecos,
sin que existan posibilidades de salida a esta demencia suntuosa
de la saliva que adquiere ciudadanía en el tintero del pulso.

©André Cruchaga