IMPOSICIÓ DE LA POR

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

IMPOSICIÓ DE LA POR

D’un silenci a un altre, un es perd en la immensitat: alé i ulls tenen
la seua pròpia doctrina: s’imposa la por i els seus il·legibles güishtes.
Calle des del més remot mentre ensordeix el foc de la perversitat.
Hi ha cap certitud per a omplir els buits?

Ara només vull viure tocat pel rostre de la infància i no del temps d’adult,
no de la fugida que sempre demana abandons i cendra,
no dels esfínters aplatats de les lletanies de les penes,
no del biaix que rumia horitzons.

Enmig de les butxaques trencades també l’estiu i els seus artefactes.

(Em meravellen els bordells i les seues mantes esllomades, els seus vaixells
amb aigua per a rentar la rebel·lia o aqueixos esgarraps que deixen les targetes
postals en la polleguera de les portes.)

Em farten les múltiples castracions i la foscor nua de l’alba.
En la collita del sucre els espais enrarits dels forcons, la misèria
del desvetlament i la seua alforja d’aigua enrotllada fins als peus.

(Hi ha ferradures que mai no es gasten com la tristesa, ni migren.)

La immoralitat acaba essent l’immensurable en el tòrax, el més acostat 
al fons: al davall el foc de les bèsties i els seus cataclismes.
Res no és més seductor que els miratges del poder, ni tan sols la teua cara,
El teu sexe de corol·les, el lliri subjugat als molls de l’esbufec.

Un és innocent mentre no forcege amb les fartades.
Potser el petri, al capdavall, s’apodere del bram dels ulls…

IMPOSICIÓN DEL MIEDO

De un silencio a otro, uno se pierde en la inmensidad: aliento y ojos tienen
su propia doctrina: se impone el miedo y sus ilegibles güishtes.
Callo desde lo más remoto mientras ensordece el fuego de la perversidad.
¿Existe alguna certidumbre para llenar los vacíos?

Ahora sólo quiero vivir tocado por el rostro de la infancia y no de la adultez,
no de la huida que siempre demanda abandonos y ceniza,
no de los esfínteres achatados de las letanías del sinsabor,
no del soslayo que rumia horizontes.

En medio de los bolsillos rotos también el estío y sus artefactos.

(Me maravillan los prostíbulos y sus cobijas derrengadas, sus guacalitos
con agua para lavar la rebeldía o esos rasguños que dejan las tarjetas
postales en el quicio de las puertas.)

Me hartan las múltiples castraciones y la oscuridad desnuda del alba.
En la cosecha del azúcar los espacios enrarecidos de los horcones, la miseria
del desvelo y su alforja de agua enroscada hasta los pies.

(Hay herraduras que nunca se gastan como la tristeza, ni migran.)

La inmoralidad acaba siendo lo inmedible en el tórax, lo más cercano 
a lo hondo: abajo el fuego de las bestias y sus cataclismos.
Nada es más seductor que los espejismos del poder, ni siquiera tu cara,
tu sexo de corolas, el lirio subyugado a los muelles del resuello.

Uno es inocente mientras no forcejee con los hartazgos.
Quizá lo pétreo, finalmente, se apodere del bramido de los ojos…
Barataria, 2017