DE VEGADES UN VIATGE

Imagen cogida de la red

DE VEGADES UN VIATGE

De vegades un viatge tan sols és la nit que recorre temples i ninetes i oblits.
Empelt d’erm als dits, la mateixa aigua en fuita de l’infinit.
L’asfalt sospita de la sal que s’enfila a les ninetes des de les abraçades lentes
que agonitzen en la commoció de la ferida.
(Un altre fou el crit que forjà el subterrani; una altra, la set al bahareque
de les ombres; un altre, el fang que florí a la intempèrie.)
Descalç, com sempre, purifique les despulles de les cunetes, aqueix llindar
dels exilis, els manuals que juguen a ser espills.
En els peixos dels ulls, la tempesta que mossega la gola.
Cada empremta, cada roca foradada, és aqueix altre llenguatge dels viatges:
quan ja hem davallat només resta la veu de la nostàlgia i els pertrets
estàtics de la salmorra… 

“De vegades un viatge” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

A VECES UN VIAJE

A veces un viaje es sólo la noche que recorre sienes y pupilas y olvidos.
Injerto de páramo en los dedos, la misma agua en fuga del infinito.
El asfalto sospecha de la sal que trepa a las pupilas desde los lentos brazos
que agonizan en la conmoción de la herida.
(Otro ha sido el grito que forjó lo subterráneo; otra, la sed en el bahareque
de las sombras; otro, el barro que floreció en la intemperie.)
Descalzo, como siempre, purifico los despojos de las cunetas, ese umbral
de los exilios, los manuales que juegan a ser espejos.
En los peces de los ojos, la tempestad que muerde la garganta.
Cada huella, cada roca horadada, es ese otro lenguaje de los viajes:
ya cuando hemos descendido sólo queda la voz de la nostalgia y los pertrechos
estáticos de la salmuera…

Barataria, 22.II.2014

DIMENSIÓ DE LA SAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

DIMENSIÓ DE LA SAL

Ja en la sal, les aigües infinites, lianes habitades per oblits invisibles.
Enmig de la boira que produeix el miratge, habites al costat dels refugis
dissolts de l’escuma: secreta, em despulles del peix inassequible
que busca la comporta, deixant de banda la cendra o l’agonia.
Qui m’alberga, al capdavall, en aquest desert d’aigua cristal·litzada?
Qui descobreix l’itinerari de la sorra, l’arrel pètria de les torxes?
En el seu ardiment més intacte, el niu del caragol en l’irreparable:
Cada gra de sal, llavors, sacsà llunes sobtades, cavalls rutilants
en la pell, cauteris que maduraren com una font.
Allà, en la forma gairebé de penya-segat, la temeritat d’una gota: el llaurador
predestinat a les embarcacions…

DIMENSIÓN DE LA SAL

Ya en la sal, las aguas infinitas, lianas habitadas por invisibles olvidos.
En medio de la bruma que produce el espejismo, habitas junto a los abrigos
disueltos de la espuma: secreta, me despojas del inasible pez
que busca la compuerta, dejando de un lado la ceniza o la agonía.
¿Quién me alberga, después de todo, en este desierto de agua cristalizada?
¿Quién descubre el itinerario de la arena, la pétrea raíz de las antorchas?
En su más intacto ardimiento, el nido del caracol en lo irreparable:
Cada grano de sal, entonces, cimbró súbitas lunas, rutilantes caballos
en la piel, cauterios que maduraron como un manantial.
Allí, en la forma casi acantilada, la temeridad de una gota: el labriego
predestinado a las embarcaciones…

Barataria, 20.II.2014

ARBRE

Imagen cogida de la red

ARBRE

Cada arbre, des de l’horitzó, és el portaveu del vent, invent de l’ombra.
No hi ha cap altra filosofia: l’ull escriu en l’escorça tots els seus atributs,
i reviu el riu de set de la trementina.
No hi ha cap altre esbós que pervisca en el mapa de la tinta, alta veu
en la llanterna dels arrels. (Des de l’inici de l’alba, s’acomoda el cerç
a l’aleteig i desprén l’aforisme dels calius.)
Si algú ho dubta, respira en el quadern amb l’escalfred mateix de l’alfabet.
Si algú el mira, és als trens i en acabant en la cendra de la paraula.
Si algú cruix, és l’alfabet en el paraigües de la pàgina.
Tu, amb les teues raneres sobtades davall del llençol…

“Arbre” [‘Árbol’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ÁRBOL

Cada árbol, desde el horizonte, es el vocero del viento, invento de la sombra.
No existe otra filosofía: el ojo escribe en la corteza todos sus atributos,
y revive el río de sed de la trementina.
No hay otro boceto que perviva en el mapa de la tinta, alta voz
en la linterna de las raíces. (Desde el comienzo del alba, acomoda el cierzo
al aleteo, y desprende el aforismo de los rescoldos.)
Si alguien lo duda, respira en el cuaderno con el escalofrío propio del alfabeto.
Si alguien lo mira, está en los trenes y después en la ceniza de la palabra.
Si alguien cruje, es el alfabeto en el paraguas de la página.
Vos, con tus estertores súbitos debajo de la sábana…

Barataria, 17.II.2014

PORTA OBERTA

Imagen cogida de la red

PORTA OBERTA

Potser entra ací la llum al final de la pell? Potser bullen els espills
quan entre o isc dels records? —la pedra mossega els tamborinets
del sòl, les nits on lladruguen els gossos i endolen les ombres
del corb; arrossegue les meues dents buides,
flamegen diminutes les diademes dels peixos, les parets on encara
perviuen les esquerdes,
i la fatiga rovellada de les baldes.
Tot conflueix en el mateix punt: els racons invertits dels ràfecs,
els gestos cremant-se enmig de la boira. (D’ací foren expulsats
el meus peus: al·luciní contra els somnis, fins a enumerar una

darrere de l’altra, totes les edats de les fotografies.)
En la proesa de carregar els meus psrents, aplome els meus genolls sense pipolleigs…

“Porta oberta” [‘Puerta abierta’]d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

PUERTA ABIERTA

¿Acaso entra aquí la luz al final de la piel? ¿Acaso hierven los espejos
cuando entro o salgo de los recuerdos? —El granizo muerde los taburetes
del suelo, las noches donde ladran los perros y enlutan las sombras
del cuervo; arrastro mis dientes vacíos,
flamean diminutas las diademas de los peces, las paredes donde todavía
perviven las grietas,
y la fatiga enmohecida de las aldabas.
Todo converge en el mismo punto: los rincones invertidos de los aleros,
los gestos quemándose en medio de la niebla. (De aquí fueron expulsados
mis pies: aluciné contra los sueños, hasta enumerar una a una, todas
las edades de las fotografías.)
En la proeza de cargar a mis deudos, aplomo mis rodillas sin pestañeos…

Barataria, 31.X.2013