martes, 1 de noviembre de 2022

ÀNIMA│ ALMA

Obra pictórica de Joan Mitchell

.

ÀNIMA

 

A la poeta Odalys Interián

 

Al besllum de l’estrella tutelar, l’ànima per un moment en el seu silenci. La farina del poema on s’empolsega la llum i la terra. Sobre el riu de la corrent de cada instant, l’ombra lleu de les fulles i el cant que se sent com el dringar d’una gota sense esvair-se sobre els dics de les torxes incendiades. En la terra, mans i braços toquen el somni: lleuger com la brisa, l’alè i la llum sense desplomar-se. Busquem en la flor l’ull dels batecs, el raïm del temps profund de les profecies, un alba verda de músiques. I pensem en les cremors gebrades mentre el torrent s’enreda en les naus, aqueixes que s’emporten la despulla. Es ací on l’ànima s’entebia entre multituds; des d’ací la flama de l’infinit, precipitats els laments i els rius que refan el paisatge.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

ALMA

 

A la poeta Odalys Interián

 

Al trasluz de la estrella tutelar, el alma por un momento en su silencio. La harina del poema donde se espolvorea la luz y la tierra. Sobre el río de la corriente de cada instante, la sombra leve de las hojas y el canto que se oye como el tintineo de una gota sin desvanecerse sobre los diques de las antorchas incendiadas. En la tierra, manos y brazos tocan el sueño: ligero como la brisa, el aliento y la luz sin desplomarse. Buscamos en la flor el guiño de los latidos, el racimo del tiempo profundo de las profecías, un alba verde de músicas. Y pensamos en las quemaduras escarchadas mientras el torrente se enreda en las naves, esas que se llevan el despojo. Es aquí donde el alma se entibia entre multitudes; desde aquí la llama del infinito, precipitados los lamentos y los ríos que rehacen el paisaje.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


 

lunes, 31 de octubre de 2022

LA NIT COBREIX EL SEU COS│ LA NOCHE CUBRE SU CUERPO

© Obra pictórica de Joan Mitchell


LA NIT COBREIX EL SEU COS

 

La nit cobreix el seu cos, dessota del llit els insectes; la presència de les amarradures de l’insomni al voltant de l’aixopluc, només l’hort guarapo del trapiche en el designi profund de la panela. Tot és duermevela en els pronòstics del calendari onomàstic, ací el cafetal en flor de l’estruend, després l’epilèpsia de la suor a l’espill, els mobles i les fotografies enmig de les aigües del piano de les ombres, trencat l’esplendor, porus desvenjats damunt de la cendra del tulipà atardit en els ungüents del vinagre. Passen els dies de la letargia dels semàfors sobre les voravies, el fum del tumult rondant el somni, els paracaigudes de la pedra calcària del ressò. Vull escapar de la cendra podrida de l’esperança dels rellotges, de l’ull de la serp en la mort sense fi del desig: tot sembla afonar-se com el caragol invisible en la màquina escurabutxaques del vertigen, en el símil del sol ponent del tabac, on l’ombra aventa llengües de foc, lava en la raó de ser de l’entranya de foc. M’imagine tots els dies empantanats en el Paradís; l’ull inoxidable de l’inèdit; d’una altra manera, no hi hauria raó d’ésser aquest cementiri d’embuts a flor de pell que duc als muscles com un simple mecapalero. La vida és massa curta per a viure-la, només en l’àpex d’agulles de cap. Cal reinventar la remor dels rius, i escampar la tinta en la pols fins a convertir-lo en umbrel•la. «Cal que vostè cobresca el meu desert amb el deliri de la seua pell»…

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LA NOCHE CUBRE SU CUERPO

 

La noche cubre su cuerpo, debajo de la cama los insectos; la presencia de las amarras del insomnio alrededor de la cobija, solo el huerto guarapo del trapiche en el designio profundo de la panela. Todo es duermevela en los pronósticos del calendario onomástico, aquí el cafetal en flor del estruendo, después la epilepsia del sudor en el espejo, los muebles y las fotografías en medio de las aguas del piano de las sombras, quebrado el esplendor, poros desvencijados sobre la ceniza del tulipán atardecido en los ungüentos del vinagre. Pasan los días del letargo de los semáforos sobre las aceras, el humo del tumulto rondando el sueño, los paracaídas de la piedra caliza del resuello. Quiero escapar de la ceniza podrida de la esperanza de los relojes, del ojo de la serpiente en la muerte sin fin del deseo: todo parece hundirse como el caracol invisible en la máquina tragamonedas del vértigo, en el símil del sol poniente del tabaco, donde la sombra avienta lenguas de fuego, lava en la razón de ser de la entraña de fuego. Me imagino todos los días empantanados en el Paraíso; el ojo inoxidable de lo inédito; de otro modo, no tendría razón de ser este cementerio de embudos a flor de piel que llevo en los hombros como un simple mecapalero. La vida es demasiado corta para vivirla, solo en el ápice de alfileres. Es necesario reinventar el murmullo de los ríos, y desparramar la tinta en el polvo hasta convertirlo en sombrilla. «Es necesario que usted cubra mi desierto con el delirio de su piel»…

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


 

domingo, 30 de octubre de 2022

SER MEMÒRIA I TEMPS│ SER MEMORIA Y TIEMPO

Imagen FB de Pere Bessó

SER MEMÒRIA I TEMPS

 

A la poeta Lídice Megla

 

En la paraula habita memòria i temps alhora, difuminats els ecos dels éssers, consagrada la proclama de les aigües i el cerç, el mar en una estació groga. I al compàs els postrers dies: la paraula és com el regne d’Elies o els àngels d’Enoc, segella, transfigura i ens remunta al passat remot. Baixem de l’atalaia per escoltar les ombres que llauren els gira-sols, el calze del nostre univers. El vas de farina i la gerra d’oli són la clau per entrar al misteri del poema. I mentre el camí segueix, sovint adust, el poema ens cobreix amb aqueixos estranys verdors d’un altre regne, potser aqueix regne que sempre despulla l’ànima.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

SER MEMORIA Y TIEMPO

 

A la poeta Lídice Megla

 

En la palabra habita memoria y tiempo a la vez, difuminados los ecos de los seres, consagrada la proclama de las aguas y el cierzo, el mar en una estación amarilla. Y al compás los postreros días: la palabra es como el reino de Elías o los ángeles de Enoc, sella, transfigura y nos remonta al pasado remoto. Bajamos de la atalaya para escuchar las sombras que labran los girasoles, el cáliz de nuestro universo. La tinaja de harina y la vasija de aceite, son la llave para entrar al misterio del poema. Y mientras el camino sigue, a menudo adusto, el poema nos arropa con esos extraños verdores de otro reino, acaso ese reino que siempre desnuda el alma.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


 

sábado, 29 de octubre de 2022

SER EL QUE ESDEVÉ EN CEGUESA│ SER LO QUE DEVIENE EN CEGUERA

Imagen FB de Pere Bessó


SER EL QUE ESDEVÉ EN CEGUESA

 

Mai no viu a través del vidre imatges benignes, jardins amb campanes, records que nodriren el fullatge. En cada porta, banderes d’oblit; xarxes de jute, enredadores subterrànies; camises de força on el cel no enlluerna: als braços supuren bèsties sedegoses de sutze, porus d’al•lucinada sal, infinits ascensors cap a la decrepitud, grapat de falcons pelegrins disputant-se l’espai. Les pupil•les han pres el rostre de la lepra; l’ambient assoleix la música del llim, a cada colp de martell, els somnis despresos, les voreres disperses dels tapons de llanda, el desempar flotant en els segells postals: desert d’estovalles damunt dels insectes la fullaraca dels quals fa intransitables els camins. (Res no sap millor que la llbreguesa àrida de la terra. Ningú no sap, ara, on es troben les cartes de navegar, llevat les mascaretes cridades a suplantar-nos, a ser el mur o l’altra cara de la consciència, el preu potser que s’ha de pagar des de l’ombra. En un altre temps verament contemplí el foc de les promeses, ara preferesc obrir l’edat de les llegums, els noms que aní escrivint a la vora del calendari en cada una de las bigues de ma casa. Ara deixe en el bagul de la penombra, el beuratge que assolí notorietat de joia; deixe la demència dels armaris de paret, colpejant el meu silenci… Diga’m, cap a on van els somnis? Davant del baf em cal el relleu de l’insomni. I, fins i tot, un altre oblit per al coixí.)

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

SER LO QUE DEVIENE EN CEGUERA

 

Nunca vi a través del cristal, imágenes benignas, jardines con campanas, recuerdos que nutrieran el follaje. En cada puerta, banderas de olvido; redes de yute, subterráneas enredaderas; camisas de fuerza donde el cielo no deslumbra: en los brazos supuran bestias sedientas de hollín, poros de alucinada sal, infinitos ascensores hacia la decrepitud, puñado de azacuanes disputándose el espacio. Las pupilas han tomado el rostro de la lepra; el ambiente alcanza la música del cieno, a cada martillazo, los sueños desasidos, los bordes dispersos de las corcholatas, el desamparo flotando en los sellos postales: desierto de manteles sobre los insectos cuya hojarasca vuelve intransitable los caminos. (Nada sabe mejor que la lobreguez árida de la tierra. Nadie sabe, ahora, donde están las cartas de navegar, excepto las mascarillas llamadas a suplantarnos, a ser el muro o la otra cara de la conciencia, el precio acaso que se tiene que pagar desde la sombra. En otro tiempo contemplé, ciertamente, el fuego de las promesas, ahora prefiero abrir la edad de las legumbres, los nombres que fui escribiendo al borde del calendario en cada una de las vigas de mi casa. Ahora dejo en el cofre de la penumbra, el brebaje que alcanzó notoriedad de júbilo; dejo la locura de las alacenas, golpeando mi silencio… Dígame, ¿hacia dónde van los sueños? Ante el vaho necesito el relevo del insomnio. Y hasta otro olvido para la almohada.)

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga