jueves, 26 de agosto de 2021

PER SORT, ETS EN UNS ALTRES COSSOS │ POR SUERTE, ESTÁS EN OTROS CUERPOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



PER SORT, ETS EN UNS ALTRES COSSOS

 

 

Entonces te hallaré de nuevo en otros cuerpos.

Alí Chumacero

 

 

Amb l’embruix del paisatge jugue a l’il•lusionisme: el teu cos són tots els cossos que s’amuntegen en el meu llibre de vida. En cada finestra o espill degolle el foc del desig, l’alba i el seu acoblament, els gargamells irisats del tro, o l’alambí inesgotable del delit. En cada cos posseït existeixes i en aquesta opulència tangible a les meues mans el cos es reparteix com una intensa pluja damunt de cristalls d’humans braços i somnis. Després de tot, en cap jardí no hi ha atavismes, sinó una rosa que es descobreix, igual que un ocell de jade al safareig de les teues parets. Tot s’esdevé, per sort, inesgotable: l’existència és un cofre amb molts repeus, una càbala on leviten els porus, un psalm d’alades remors.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

POR SUERTE, ESTÁS EN OTROS CUERPOS

 

 

Entonces te hallaré de nuevo en otros cuerpos.

Alí Chumacero

 

 

Con el embrujo del paisaje juego al ilusionismo: tu cuerpo son todos los cuerpos que se agolpan en mi libro de vida. En cada ventana o espejo degüello el fuego del deseo, el alba y su acoplamiento, las fauces irisadas del trueno, o el alambique inagotable del deleite. En cada cuerpo poseído existes y en esa opulencia tangible en mis manos el cuerpo se reparte como una intensa lluvia sobre cristales de humanos brazos y sueños. Después de todo, en ningún jardín hay atavismos, sino una rosa que se descubre, igual que un pájaro de jade en la alberca de tus paredes. Todo resulta, por suerte, inagotable: la existencia es un cofre con muchas repisas, una cábala donde levitan los poros, un salmo de alados murmullos.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga



OMBRA DEL RÀFEC │ SOMBRA DEL ALERO

 

Imagen FB de Pere Bessó


OMBRA DEL RÀFEC

 

 

Sólo conseguirás un presagio de plumas y un resabio de hielo.

A veces, pocas veces, un modelo para los esplendores

y las lágrimas de tu porvenir..

Olga Orozco

 

 

Enmig de la boira, de Fowler Rd., les tanques grises com papirs d’un sospir posseït, una set de frescor en la fusta nua del doll limítrof de la porfídia: estremeix la paciència de la rosada damunt de les aigües de llum del promès. Hi ha dies en què les ombres ressusciten en el ponent, alta ombra de pell en el ràfec infinit de les meues cavil•lacions, tràngols de mocadors que inventa el vertigen de les hores, flaires genitals ancorades en la memòria. De vegades la ciutat ens arracona en el desvetlament, en la mateixa ebrietat del trànsit i l’eco dels transeünts. Per a revalidar el costat del foc, pugne per embriagar-me en l’heretgia del planter del teu cos, en aquest alè d’enderroc sobrehumà.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

SOMBRA DEL ALERO

 

 

Sólo conseguirás un presagio de plumas y un resabio de hielo.

A veces, pocas veces, un modelo para los esplendores

y las lágrimas de tu porvenir..

Olga Orozco

 

 

En medio de la niebla, de Fowler Rd., los setos grises como papiros de un suspiro poseso, una sed de frescura en la madera desnuda del manantial aledaño a la porfía: estremece la paciencia del rocío sobre las aguas de luz de lo prometido. Hay días en que las sombras resucitan en el poniente, alta sombra de piel en el alero infinito de mis cavilaciones, trances de pañuelos que inventa el vértigo de las horas, aromas genitales anclados en la memoria. A veces la ciudad nos arrincona en el desvelo, en la misma ebriedad del tráfico y el eco de los transeúntes. Para revalidar el costado del fuego, pugno por embriagarme en la herejía del semillero de tu cuerpo, en ese aliento de escombro sobrehumano.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 25 de agosto de 2021

JA TOT ÉS CENDRA │ YA TODO ES CENIZA

 

Imagen Pinterest


JA TOT ÉS CENDRA

 

 

en el disfraz de la razón por sobre los latidos,

la promesa de mi agonía parpadea ante tus ojos

y mientras duerme aún inventa que sonríes

cuando eres cenizas.

Mónica Zepeda

 

 

Ja és cendra l’espuma de l’encaix trashumant de la respiración i aquest despertar al món, el matossar, el coixí sagrat, el filferro d’encens als jardins. Hi ha noms oblidats com la pedra sense memòria del silenci: en la consciència només l’arquetip de la disfressa i el camí dividit, sense memòria. La vigilia acostuma a ser una cripta polvoritzada per aquest darrer os que humidí la tempesta. Un ja no pot despertar amb l’amargor de l’inexistent, entre cudols densos d'un armari de rebost buit, ni atresorar ràfecs de somriures noctàmbuls. És clar que només és opulent el gebre en la temptació d’una llàgrima. O en la humitat de les aixelles d’un mort.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

YA TODO ES CENIZA

 

 

en el disfraz de la razón por sobre los latidos,

la promesa de mi agonía parpadea ante tus ojos

y mientras duerme aún inventa que sonríes

cuando eres cenizas.

Mónica Zepeda

 

 

Ya es ceniza la espuma del encaje trashumante de la respiración y este despertar al mundo, el matorral, la sagrada almohada, el alambre de incienso en los jardines. Hay nombres olvidados como la piedra sin memoria del silencio: en la conciencia solo el arquetipo del disfraz y el camino dividido, sin memoria. La vigilia suele ser una cripta pulverizada por ese último hueso que humedeció la tormenta. Uno ya no puede despertar con el amargor de lo inexistente, entre guijarros densos de una alacena vacía, ni atesorar aleros de sonrisas noctámbulas. Está claro que solo es opulenta la escarcha en la tentación de una lágrima. O en la humedad de las axilas de un muerto.

.

De 'Camino disperso', 2021

©André Cruchaga


GALOP D’OMBRES │ GALOPE DE SOMBRAS

Imagen FB de Pere Bessó


GALOP D’OMBRES

 

 

en el disfraz de la razón por sobre los latidos,

la promesa de mi agonía parpadea ante tus ojos

y mientras duerme aún inventa que sonríes

cuando eres cenizas.

Mónica Zepeda

 

 

Ja és tan sols cendra la remor de pluja que sanglota al voltant dels forcons de la memòria. El llit de fullaraca als meus ulls estèn la boira en esquinçalls d’ulls. Res més a contemplar, sinó el test d’argila dels pressentiments, el so dels vestigis corcats, la promesa de llavors sumida en un galop d’ombres. Mentre el batec reclama el xiprer implacable en la finestra, les estàtues seques lligades a l’erm. Per cert que pertanyc a aquesta deïtat que consumeix la vida: la meua llanterna no ateny a alumbrar el port de destí, sinó tot just l’oblit natal dels somnis. El que en queda és l’home i la seua antiga mirada, el crit sol i trencat de la carn.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

GALOPE DE SOMBRAS

 

 

en el disfraz de la razón por sobre los latidos,

la promesa de mi agonía parpadea ante tus ojos

y mientras duerme aún inventa que sonríes

cuando eres cenizas.

Mónica Zepeda

 

 

Ya es solo ceniza el murmullo de lluvia que solloza alrededor de los horcones de la memoria. El lecho de hojarasca en mis ojos, extiende la niebla en jirones de ojos. Nada más que contemplar sino el tiesto de arcilla de los pálpitos, el sonido de los vestigios carcomidos, la promesa de entonces sumida en un galope de sombras. Mientras el latido reclama, el ciprés implacable en la ventana, las estatuas secas ligadas al páramo. Por cierto que pertenezco a esa deidad que consume la vida: mi linterna no alcanza para alumbrar el puerto de destino, sino apenas el olvido natal de los sueños. Lo que queda es el hombre y su antigua mirada, el grito solo y roto de la carne.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga