jueves, 1 de abril de 2021

PICADA D’ABSOLUTS DESTRUÏTS│ PICOTEO DE ABSOLUTOS DESTRUIDOS

 

Imagen Pinterest



PICADA D’ABSOLUTS DESTRUÏTS

 

 

Veremos que somos nada salvo el reflejo de nuestra mirada

Fadwa Souleimane

 

 

No som res enmig de l’arc del cel que es difumina en la sendera:

tan aviat com enfosqueix, la llum perd la seua fisonomia, encara que creme

en el pètal invisible de l’alè. O en aquella nuesa tocable

de l’olor, o en aquell arbre de tebiesa de l’ocell al seu niu.

A cada hora que transcorre, els múltiples noms del silenci

que s’amunteguen en les dents de llet dels somnis consumits.

Després ens ve la pàgina inversa de les crineres dels carrers,

els ulls amb certa timidesa de crim,

els somriures derrotats dels horitzons cecs de les lluernes,

la ciutat o el país que un vol embolicat en l’arqueologia

de la gebrada de les estàtues fuetejades pel vendaval del vertigen.

A l’ombra dels somnis, preferesc amollar la boca a les sinagües

bailables de l’ull enmig de l’entrecuix de la gota al vas

de la història d’aigües dels peixos amb la seua baralla d’espines llegides.

A l’oïda de la foscor que escup la memòria,

la picada dels absoluts destruïts, la tornada als reflexos

del buit, al no-res radiant en el seu estat d’evaporació.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PICOTEO DE ABSOLUTOS DESTRUIDOS

 

 

Veremos que somos nada salvo el reflejo de nuestra mirada

Fadwa Souleimane

 

 

Somos nada en medio del arco iris que se difumina en el sendero:

tan pronto oscurece, la luz pierde su fisonomía, aunque arda

en el pétalo invisible del aliento. O en aquella desnudez tocable

del olor, o en aquel árbol de tibieza del pájaro en su nido.

En cada hora que transcurre, los múltiples nombres del silencio

que se agolpan en los dientes de leche de los sueños consumidos.

Después nos viene la página inversa de las crines de las calles,

los ojos con cierta timidez de crimen,

las sonrisas derrotadas de los horizontes ciegos de las luciérnagas,

la ciudad o el país que uno quiere envuelto en la arqueología

de la escarcha de las estatuas fustigadas por el vendaval del vértigo.

A la sombra de los sueños, prefiero arrojar la boca a las enaguas

bailables del ojo en medio de las entrepiernas de la gota en el vaso

de la historia de aguas de los peces con su trifulca de espinas leídas.

Al oído de la oscuridad que escupe la memoria,

el picoteo de los absolutos destruidos, la vuelta a los reflejos

del vacío, a la nada radiante en su estado de evaporación.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 31 de marzo de 2021

MAI NO ISQUÍ IL•LÈS DE L’AIRE│ JAMÁS SALÍ ILESO DEL AIRE

 

Imagen Pinterest



MAI NO ISQUÍ IL•LÈS DE L’AIRE

 

 

En vano trato de alcanzar

los versos que arrojé

por el aire.

Slave Gjorgjo Dimoski

 

 

Del buit em resta aquest mal part del no-res i el seu allau de vent.

Supose que en un món d’escuma, tot és a penes un grapat

d’objectes escapçats: dansen lentament, al voltant, les veus

que mai no abastaren la llum, només el vent de barbàrie en trossets

de febre o espines, al costat d’humits pous de negres dominis.

Un mai no recobra la pell que es perdé en la primera nuesa,

tampoc el fil del poema perdut en queixalades.

Un va amb un seguit de cicatrius que es resisteixen a no ser investidura

del vertigen, fonda permanència irrenunciable, llàgrima viva.

En els quatre costats del vent, la pedra fera de foc bevible,

el grapat de cel mutilat per l’alè de prostíbuls de dubtosa

reputació: en cada ranera hi ha petits amfiteatres.

Per això m’acostumí a recollir ossos sords, tempestes líquides

en parets de pedra, placentes de temples derruïts, vesprades de misèria.

Mai no recuperí l’assossec als tapissos de dents de la demència.

Mai no isquí il•lès dels portells de la pròpia anihilació.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS SALÍ ILESO DEL AIRE

 

 

En vano trato de alcanzar

los versos que arrojé

por el aire.

Slave Gjorgjo Dimoski

 

 

Del vacío me queda este mal parto de la nada y su aluvión de viento.

Supongo que en un mundo de espuma, todo es apenas un puñado

de objetos decapitados: danzan lentamente, alrededor, las voces

que nunca alcanzaron la luz, solo el viento de barbarie en pedacitos

de fiebre o espinas, junto a húmedos pozos de negros dominios.

Uno nunca recupera la piel que se perdió en la primera desnudez,

tampoco el hilo del poema perdido en dentelladas.

Uno va con una serie de cicatrices que se resisten a no ser investidura

del vértigo, honda permanencia irrenunciable, lágrima viva.

En los cuatro costados del viento, la piedra fiera de fuego bebible,

el puñado de cielo mutilado por el aliento de prostíbulos de dudosa

reputación: en cada estertor hay pequeños anfiteatros.

Por ello me acostumbré a recoger huesos sordos, tormentas líquidas

en paredes de piedra, placentas de templos derruidos, tardes de miseria.

Jamás recuperé el sosiego en los tapices de dientes de la demencia.

Jamás salí ileso de los boquetes de la propia aniquilación.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


martes, 30 de marzo de 2021

A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES│ A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

©Obra pictórica de Helen Frankenthaler




A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Sempre estem a mercè de les trampes i les emboscades del fum.

Als desencontres amb la cendra, les paraules sepultades

a mitja branca del nus dels sentits, precipitades al clot

de l’instint de la dansa amarga de nues aixelles: de la boca

cap a dins, els cucs lents de les tombes de les fúries, el paisatge

pres, o la pols del carrer arrugat a les nostres temples.

Per a fugir dels nostres lligams, del propi rostre mossegat per la nit,

inventariem les espines de la febre,

busquem les monedes de l’aire, cridem ferits a la llàgrima,

potser a la pluja desconeguda perquè rente, a espai, el sutge de la pell

de l’ala tremolosa, mutilada, per la pedra de la hipocresia.

En els exterminis del tacte, només ens resta obrir-nos a la bèstia d’ulls

de terbolí: al final tot és tortura. El plec d’ulls,

la paràlisi fermentada d’escales, els dits de pus de les pústules.

Quelcom ens fa mal a la boca: la foscor pervertida de les taràntules,

la boca amb tombes de boirina, el didal arenós del darrer embut

al regne petrificat de la memòria.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Siempre estamos a merced de las trampas y las emboscadas del humo.

En los desencuentros con la ceniza, las palabras sepultadas

a media rama del nudo de los sentidos, precipitadas en el hoyo

del instinto de la danza amarga de desnudas axilas: de la boca

hacia dentro, los gusanos lentos de las tumbas de las furias, el paisaje

tomado, o el polvo de la calle arrugado en nuestras sienes.

Para huir de nuestras ataduras, del propio rostro mordido por la noche,

inventariamos las espinas de la fiebre,

buscamos las monedas del aire, gritamos heridos a la lágrima,

quizás a la lluvia desconocida para que lave, despacio, el hollín de la piel

del ala temblorosa, mutilada, por la piedra de la hipocresía.

En los exterminios del tacto, solo nos queda abrirnos a la bestia de ojos

de torbellino: al final todo es tortura. El doblez de ojos,

la parálisis fermentada de escaleras, los dedos de pus de las pústulas.

Algo nos duele en la boca: la oscuridad pervertida de las tarántulas,

la boca con tumbas de neblina, el dedal arenoso del último embudo

en el reino petrificado de la memoria.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA│ VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

Imagen Fb de Pere Bessó



VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En les travessies de la joia, també les fuites del conjur al buit.

Els límits que ens imposa la consciència, les veus dissidents

dels discursos, la utopIa en la Pandora dels vells enclavaments:

per cert, cada envestida resulta irrenunciable, mentre ens afligeix

la llosa de paviment del fangar, la llibertat sempre dubtosa

i trencadissa a la porta mig tancada d’espills fabricats en la vida.

Els ulls es perden en la faula de les pulsions,

els ulls que mai no acaben de desxifrar el misteri de la dissociació

de l’avenir en el comptagotes de les realitats inventades.

En la historia subterrània de l’esperit, les urgències poliformes

de certs rituals o aquests comuns espills de les ruptures, inajornables,

a la vora de precipicis difuminats.

Finalment només ens queda una boira de desencontres, estrany ostatge

a la caverna del pòlip d’aigües negres.

Així s’acompleix el viatge circular, el viatge del foc en l’ànima: la fugida.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En las travesías del júbilo, también las fugas del conjuro al vacío.

Los límites que nos impone la conciencia, las voces disidentes

de los discursos, la utopía en la Pandora de los viejos enclaves:

por cierto, cada embestida resulta irrenunciable, mientras nos aqueja

la losa de pavimento de la ciénaga, la libertad siempre dudosa

y quebradiza en la puerta entrecerrada de espejos fabricados en la vida.

Los ojos se pierden en la fábula de las pulsiones,

los ojos que nunca acaban de descifrar el misterio de la disociación

del porvenir en el cuentagotas de las realidades inventadas.

En la historia subterránea del espíritu, las urgencias poliformes

de ciertos rituales o esos comunes espejos de las rupturas, inaplazables,

al borde de precipicios difuminados.

Al final solo nos queda una niebla de desencuentros, extraño rehén

en la caverna del pólipo de aguas negras.

Así se cumple el viaje circular, el viaje del fuego en el alma: la fuga.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga