miércoles, 3 de marzo de 2021

ACTES SOMNÀMBULS│ ACTOS SONÁMBULOS

 

Imagen FB de Pere Bessó





ACTES SOMNÀMBULS

 

 

Vull anar-me’n a la corda fluixa que penja del barret de l’oblit:

aviat el cos se balanceja al costat de la floridura, alguns minuts

tenen variants en la respiració de la molsa que canvia a libèl•lula,

el vòmit estirant les paraules del sexe al desert.

En les profunditats del sentiment nacional, és traïció a la pàtria

pensar diferent, encara que hi haja consciència de l’embriaguesa

pel tripijoc. En el manuscrit de l’argila caben els absurds.

(Quant a la recerca de la veritat, s’ha fet dogma l’insult);

de fet, és la pràctica més intel•ligent que conec.

De vegades són més fredes les vestidures que el desgel. Per cert,

en l’aquari, només he vist boques sepultades pujades de to.

No hi ha cap arbre que sostinga el balanceig del vol d’aquests dies,

ni tan sols esponja per a mitigar cada colp de la riera a la boca,

ni una lleixa per a guardar la despulla del gargamell dels carrers.

Un aprèn, de sobte, a estimar l’acidesa dels cementiris.

Un aprèn a veure les desproporcions de l’ull al pal d’ossos

dels velers dels suplicis de cada dia. En el risc de caminar

entre cabelleres grises, entre transeünts d’argent viu i boira.

Malgrat el candor d’ales de l’infinit, és incert la claror de les cortines.

San Francisco, California, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ACTOS SONÁMBULOS

 

 

Quiero marcharme en la cuerda floja que cuelga del sombrero del olvido:

pronto el cuerpo se balancea junto al moho, algunos minutos

tienen variantes en la respiración del musgo que cambia a libélula,

el vómito estirando las palabras del sexo en el desierto.

En las profundidades del sentimiento nacional, es traición a la patria

pensar diferente, aun cuando haya conciencia de la embriaguez

por el amaño. En el manuscrito de la arcilla caben los absurdos.

(En cuanto a la búsqueda de la verdad, se ha hecho dogma el insulto);

de hecho, es la práctica más inteligente que conozco.

A veces son más frías las vestiduras que el deshielo. Por cierto,

en el acuario, solo he visto bocas sepultadas subidas de tono.

No hay un árbol que sostenga el balanceo del vuelo de estos días,

ni siquiera esponja para mitigar cada golpe del torrente en la boca,

ni un anaquel para guardar el despojo de las fauces de las calles.

Uno aprende, de pronto, a amar la acidez de los cementerios.

Uno aprende a ver las desproporciones del ojo en el mástil de huesos

de los veleros del suplicios de cada día. En el riesgo de caminar

entre melenas grises, entre transeúntes de azogue y niebla.

Pese al candor de alas del infinito, es incierto el claror de las cortinas.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


martes, 2 de marzo de 2021

AROMA DE L’ALBA│ AROMA DEL ALBA

 

Imagen Pinterest




AROMA DE L’ALBA

 

 

Ella encara serva l’aroma de l’alba i el somni d’un licor de pètals fermentats en la sequoia nua de les pupil•les. En la tebior del paisatge defallit, redescobresc el riu de la seua ombra i aquest món de sucre lluminós dels vells calius dels jardins. En realitat, mai no se n’anà dels meus ulls ni dels acords de piano dels porus. Ella martelleja el meu pit, fins que la sang, es torna ala de mil somnis i el pensament, un promptuari d’ocells.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AROMA DEL ALBA

 

 

Ella aún conserva el aroma del alba y el sueño de un licor de pétalos fermentados en la secoya desnuda de las pupilas. En la tibieza del paisaje desfallecido, redescubro el rio de su sombra y ese mundo de azúcar luminoso de los viejos rescoldos de los jardines. En realidad, jamás se fue de mis ojos y de los acordes de piano de los poros. Ella martilla mi pecho, hasta que la sangre, se vuelve ala de mil sueños y el pensamiento, un prontuario de pájaros.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


LLENGUATGE│ LENGUAJE

 

Imagen Pinterest




LLENGUATGE

 

 

Als graus tòrrids de la nit colpeja les golfes la mosca

impertinent del malefici del temps. (Esguiten els rails del so.)

Després d’escoltar la negació dels cantons, l’olfacte és l’únic

camí que entreveu els sediments.

Ja és molta la ficció i la teoria, m’estime més el llibre de l’excusat

amb les seues frases contundents: potser en el missatge de les postals

s’han de dibuixar ocells i peixos i cérvols i genets.

En l’esplendor de la meua destrucció fan falta urinaris i rajoles

on retrunyen les ombres:

en la meua maldestra boca només han romàs

ossos,

amargor

i un putim-putam

de fulles,

colps d’ala

i efluvis.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

LENGUAJE

 

 

En los grados tórridos de la noche, golpea el desván, la mosca

impertinente del maleficio del tiempo. (Salpican los rieles del sonido.)

Después de escuchar la negación de las esquinas, el olfato es el único

camino que atisba los sedimentos.

Ya es mucha la ficción y la teoría, prefiero el libro del retrete

con sus frases contundentes: quizá en el mensaje de las postales

deben dibujarse pájaros y peces y ciervos y jinetes.

En el esplendor de mi destrucción hacen falta urinarios y baldosas

donde retumben las sombras:

en mi torpe boca solo han quedado

huesos,

amargor

y un puterío,

de hojas,

aletazos

y efluvios.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


lunes, 1 de marzo de 2021

TORXES│ ANTORCHAS

 

Imagen Pinterest



TORXES

 

 

Les torxes tenen l’elegància de les paraules: després del cadàver

del ble, el mar esborra tota la set, és a dir, el mussol revela el seu sigil.

En el candor de l’encens, l’alba desmunta el seu sexe tremolós;

(des de temps remots, les torxes destrueixen el sanglot),

i escampen la sal, substància prima, de les ulleres.

En algún lloc, la concavitat enfonsa els vaixells de l’alè: em confon

el llenguatge de la claredat, em confon la bèstia de la claveguera

i tot el patiment de titella morta.

Jo, fill del titubeig, em negue en el pixum dels carrers.

Sovint, les paraules

i la llum deixen muntanyes pudentes d’ombres…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ANTORCHAS

 

 

Las antorchas tienen la elegancia de las palabras: después del cadáver

del pabilo, el mar borra toda la sed, es decir, el búho desvela su sigilo.

En el candor del incienso, el alba desmonta su sexo tembloroso;

(desde tiempos remotos, las antorchas destruyen el sollozo),

y dispersan la sal, sustancia prima, de las ojeras.

En algún lugar, la concavidad hunde los barcos del aliento: me confunde

el lenguaje de la claridad, me confunde la bestia de la alcantarilla

y todo el sufrimiento de marioneta muerta.

Yo hijo del titubeo, me anego en la orina de las calles.

A menudo, las palabras

y la luz, dejan montañas malolientes de sombras…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga