domingo, 1 de noviembre de 2020

RES NO TÉ AGAFALL│ NADA TIENE ASIDERO

Obra de Alexander Zavarin



RES NO TÉ AGAFALL

 

 

A solas con la edad, mientras tú duermes…

Jaime Gil de Biedma

 

 

En un sender d’incerta ruta, l’edat que deixa de ser impaciència per a ser només empremta de l’ànsia, un cor cremat i sense braços: una creu, pàl·lida, martiritza els braços, l’ull lluny enmig del soroll del tràfec, sense que l’espera enllumene i l’alè no menta en el seu instant de brasa o cendra. Costa avall, inventarie les meues precarietats lluny del llit il·legible de la tempesta. Res no té agafall en ombra remota: la incertesa té la seua pròpia lligadura.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


NADA TIENE ASIDERO

 

 

A solas con la edad, mientras tú duermes…

Jaime Gil de Biedma

 

 

Sobre un sendero de incierta ruta, la edad que deja de ser impaciencia para ser solo huella del ansia, un corazón quemado y sin brazos: una cruz, pálida, martiriza los brazos, el ojo lejos en medio del ruido del tráfago, sin que la espera alumbre y el aliento no mienta en su instante de brasa o ceniza. Cuesta abajo, inventareo mis precariedades lejos del lecho ilegible de la tormenta. Nada tiene asidero en sombra remota: la incertidumbre tiene su propia atadura.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


IMMUNDÍCIES│ INMUNDICIAS

Imagen Pinterest



IMMUNDÍCIES

 

 

Ací gitats a la sort de la pluja i la terra, nus de sostres, abandonats sota fòssils presagis: en la carn de llum del vol entre ganivets, el cel i les seues sus excuses, encara sense conéixer-se. Davant de la porta, la urgència de la fullaraca i el seu riure fosc d’eixam. Als ulls, la tela memoriosa de la sal i un gemec aberrant a l’ànima. Ningú no sabé quan el baf desembeinà els seus mussols de sotsobra. Ningú, quan en l’onzena hora, la nit zumzejà als nostres pits fins a convertir en cendra cada gambada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

INMUNDICIAS

 

 

Aquí echados a la suerte de la lluvia y la tierra, desnudos de techos, abandonados bajo fósiles presagios: en la carne de luz del vuelo entre cuchillos, el cielo y sus excusas, aún sin conocerse. Frente a la puerta, la urgencia de la hojarasca y su risa hosca de enjambre. En los ojos, la tela memoriosa de la sal y un quejido aberrante en el alma. Nadie supo cuando el vaho desenvainó sus búhos de zozobra. Nadie, cuando en la undécima hora, la noche cimbreó sobre nuestros pechos hasta convertir en ceniza cada zancada.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga



 

viernes, 30 de octubre de 2020

CONFÍ DE SOLEDATS│ CONFÍN DE SOLEDADES

Imagen Pinterest




CONFÍ DE SOLEDATS

 

 

L’alba se’ns anticipa a la boira, potser el llit lacerat per l’insòlit de l’escòria al foc. Totes les confidències de la memoria ens deixen un sabor acre com el país que tenim amb les seues cataractes d’oblit, com la invalidesa d’una viola de pedra al voltant del pou de la boca. Enviduem infància i somnis com un mut altar d’ossos. Mai no  poguérem omplir la taula en una terra cansada de infàmies, en un territori amb visions fosques. Enmig d’aquest ferro que exhala unt, fel i màscares, un confí de soledats.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


 

CONFÍN DE SOLEDADES

 

 

El alba se nos anticipa a la niebla, quizás el lecho lacerado por lo insólito de la escoria en el fuego. Todas las confidencias de la memoria nos dejan un sabor acre como el país que tenemos con sus cataratas de olvido, como la invalidez de un alhelí de piedra alrededor del pozo de la boca. Enviudamos infancia y sueños tal un mudo altar de huesos. Jamás pudimos llenar la mesa en una tierra cansada de infamias, en un territorio con visiones oscuras. En medio de ese hierro que exhala tizne, hiel y máscaras, un confín de soledades.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

miércoles, 28 de octubre de 2020

ALBA GREIXUDA│ ALBA GRASIENTA

 

© Obra de Willem de Kooning



ALBA GREIXUDA

 

 

Em farte de la nit mentre escolte el sorollet de soledat de les parets com un sanglot de música ensordida, les fosques ales del qual es conjuren amb el crit. A la dentadura greixosa de l’alba, el núvol carnós de les aigües entre les dents, el gust enronquit d’aquest llarg dia. El negror resplendeix en el sembradís de les dents, florit l’alè de les estàtues inermes: el fang descèn urgit de parpelles, ací on el fum és lent i embullat. —És enorme el llot negre de la calma, els signes invertits de l’alegria, el groc inflat de les fulles que cauen damunt de l’ombra de les meues mans.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ALBA GRASIENTA

 

 

Me harto de la noche mientras escucho el ruidito de soledad de las paredes como un sollozo de música ensordecida, cuyas oscuras alas se conjuran con el grito. En la dentadura grasienta del alba, la nube carnosa de las aguas entre los dientes, el sabor enronquecido de este largo día. El negror resplandece en el sembradío de los dientes, mohoso el aliento de las estatuas inermes: el barro desciende urgido de párpados, ahí donde el humo es lento y enmarañado. —Es enorme el cieno negro de la calma, los signos invertidos de la alegría, el amarillo hinchado de las hojas que caen sobre la sombra de mis manos.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© Obra de Willem de Kooning