sábado, 1 de febrero de 2020

SET AMB ALGUN RECORD

Imagen FB de Pere Bessó





SET AMB ALGUN RECORD




Sempre pense en la història dels ocells i el seu cant mullat enmig del cerç. Un ala de pedra mossega les meues cataractes i així succeeix la degradació dels meus abismes. La història del fang em recorda cada jornada: en cada faena motlure ales malgrat els buits que puguen restar en les deformitats. Ara em repetesc amb èmfasi en els espills que em travessen la gola. (Gemegues quan flueixen el cel i la sang que clama per una porta. En la tremolor de les parpelles, aquell penyal que es deixa veure a mitja llum.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED CON ALGÚN RECUERDO




Siempre pienso en la historia de los pájaros y su mojado canto en medio del cierzo. Un ala de piedra muerde mis cataratas y así sucede la degradación de mis abismos. La historia del barro me recuerda cada jornada: en cada faena moldeo alas pese a los vacíos que puedan quedar en las deformidades. Ahora me repito con énfasis en los espejos que atraviesan mi garganta. (Gimes cuando fluyen el cielo y la sangre que clama por una puerta. En el temblor de los párpados, aquel peñasco que se deja ver a medialuz.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

TORNADA A LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó





TORNADA A LA MEMÒRIA




Del carrer d’ombres, els sediments del misteri de la memòria.
De la infancia trencada, l’epidermis de l’absència,
la pedra egocèntrica que multiplica els seus espais interiors.
De vegades només m’aferme en la immediatesa de les coses, en la ficció
anònima del temps que sustente.
Tot ho suposa el foc i aquest dolor de perdre les ales.
Tot resta, des del camí, en la totalitat del buit: el viatge,
suposa, tornar a les mateixes paraules fosques.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VUELTA A LA MEMORIA




De la calle de sombras, los sedimentos del misterio de la memoria.
De la infancia quebrada, la epidermis de la ausencia,
la piedra egocéntrica que multiplica sus espacios interiores.
A veces solo me afirmo en la inmediatez de las cosas, en la ficción
anónima del tiempo que sustento.
Todo lo supone el fuego y este dolor de perder las alas.
Todo queda, desde el camino, en la totalidad del vacío: el viaje,
supone, la vuelta a las mismas palabras oscuras.

Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

viernes, 31 de enero de 2020

PERENNITAT INSOLUBLE

Imagen Pinterest





PERENNITAT INSOLUBLE




La llum de la nit baveja en les meues costelles, baveja en el acordió líquid de les meues pol·lucions, en el mar de l’irresistible. Baveja tantes vegades com l’olor del deliri i la seua humida carne de vertigen. Al moment d’expulsar la meua última paraula, em sobrevé el llindar de la placenta, la pèrdua dels meus pensaments. Les estafes perennes que em fa l’amor. (Jure que el blau del cel esborra tot el meu dolor, malgrat les ornamentacions baldades en les voravies, o la pèrdua dels meus anys.) Més d’hora que tard, també babegen els meues desastres davant d’aquella finestra de les meues febres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PERENNIDAD INSOLUBLE




La luz de la noche babea en mis costillas, babea en el acordeón líquido de mis poluciones, en el mar de lo irresistible. Babea tantas veces como el olor del delirio y su húmeda carne de vértigo. Al momento de expulsar mi última palabra, me sobreviene el umbral de la placenta, la pérdida de mis pensamientos. Las estafas perennes que me hace el amor. (Juro que el azul del cielo borra todo mi dolor, pese a las tullidas ornamentaciones en las aceras, o el extravío de mis años.) Más temprano que tarde, también babean mis desastres frente a aquella ventana de mis fiebres.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

ESTAT DE PARANOIA

Imagen FB de Pere Bessó





ESTAT DE PARANOIA




Era com castrar la set en una daga d’erms, o cremar en la histèria del llenguatge de certs estats de paranoies. (Puc parlar a la vorera dels teus encaixos i besar totes les possibilitats fins al cansament; també puc abandonar-me en el mugró d’un somriure, quelcom semblant com al llit d’un manicomi.) Sonen melodies abandonades al meu pit, sants sorolls, nits que creixen als cartrons del sexe, horribles dies de setmana, potser àvids trens com pits al meu món dosificat d’analgèsics. Aquella xicona es pergué als carrers de les meues recordacions. Era d’esperar-se així el designi.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTADO DE PARANOIA




Era como castrar la sed en una daga de páramos, o arder en la histeria del lenguaje de ciertos estados de paranoias. (Puedo hablar al borde de tus encajes y besar todas las posibilidades hasta el cansancio; también puedo abandonarme en el pezón de una sonrisa, algo así como en la cama de un manicomio.) Suenan melodías abandonadas en mi pecho, santos ruidos, noches que crecen en los cartones del sexo, horrendos días de semana, acaso ávidos trenes como pechos en mi mundo dosificado de analgésicos. Aquella muchacha se perdió en las calles de mis recordaciones. Era de esperarse así el designio.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga