sábado, 2 de junio de 2018

ACTA SECULAR

Imagen FB de Pere Bessó





ACTA SECULAR




De tot el que ens esguita la claveguera sense depilar les seues gotes innombables d’incendi i inframón, està fet aquest alfabet: hi ha galops i fúries dolgudes, balcons romputs cintrats en el pati de la nit.

A estones els ullals són aquesta altra al·lucinació de les lliçons apreses pel cos.

En la transició de la floridura, es dispersen els dits fàl·lics de les estelles i la seua acta d’infinit.

(Entre lloances i detraccions, l’escamoteig seminal de les ungles i la indeclinable al·legoria dels carrers. Res no és tan incòmode com les ànsies foses d’un colp o aletada.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ACTA SECULAR




De cuanto nos salpica la alcantarilla sin depilar con sus gotas innumerables de incendio y submundo, está hecho este alfabeto: hay galopes y dolientes furias, balcones rotos cimbrados en el patio de la noche.

A ratos los colmillos son esa otra alucinación de las lecciones aprendidas por el cuerpo.

En la transición del moho, se dispersan los dedos fálicos de las astillas y su acta de infinito.

(Entre alabanzas y detracciones, el escamoteo seminal de las uñas y la indeclinable alegoría de las calles. Nada es tan incómodo como las ansias derretidas de un golpe o aletazo.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

CENTPEUS DEL SOMNI

Imagen FB de Pere Bessó





CENTPEUS DEL SOMNI




Sempre hi hagué una mena d’alegria ensopida i nits com aranyes peludes en el centpeus dels somnis. (Ningú m’ajudà a calmar el voltor de la tristesa.)

Després me he desencarrilat en l’implacable de la pluja.

Enmig del magma vull furtar-li una mica de resplendor a la follia, o jugar a fer caramboles damunt de l’abella que copula.

Odie la joia que fermenta en la jungla de saliva. (De vegades semblen gangrena les flors sèpia dels gira-sols.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ





CIEMPIÉS DEL SUEÑO




Siempre hubo una especie de alegría aletargada y noches como arañas peludas en el ciempiés de los sueños. (Nadie me dio auxilio para calmar al buitre de la tristeza.)

Después me he descarriado en lo implacable de la lluvia.

En medio del magma quiero arrebatarle un poco de resplandor a la locura, o jugar carambolas sobre la abeja que copula.

Odio el alborozo que se fermenta en la jungla de saliva. (A veces parecen gangrena las flores sepia de los girasoles.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

viernes, 1 de junio de 2018

FUGA PERMANENT

Imagen Pinteres






FUGA PERMANENT




En aquesta fuita permanent cap als molls, el fred cansat de les meues ànsies, al costat de carrers que dessagnen el seu dol.

Tot és abisme en l’ull de les glaceres: es trenca l’ala en l’escorça del granit. Embogeix de colps el pit. O s’amunteguen els jutges amb la seua túnica de mort.

Sempre hi ha un buit en la cremada de la malenconia.

I ens devora l’alta nit de la febre i la llampada humida de les palpebres.

—Bressat el trencament, els ossos de salmorra damunt de l’ànima.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FUGA PERMANENTE




En esta permanente fuga hacia los muelles, el frío cansado de mis ansias, junto a calles que desangran su luto.

Todo es abismo en el ojo de los ventisqueros: se rompe el ala en la corteza del granito. Enloquece de golpes el pecho. O se agolpan los jueces con su túnica de muerte.

Siempre hay un hueco en la quemadura de la melancolía.

Y nos devora la alta noche de la fiebre y el destello húmedo de los párpados.


—Mecido el quebranto, los huesos de salmuera sobre el alma.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 31 de mayo de 2018

MIRATGE

Imagen: FB de Pere Bessó






MIRATGE




Per a cada peu, una pedra al sender. O el desig esmicolat en la pols, el miratge etern de la ferida.

En la avidesa plural de la roba, agonitza la fúria dels clavells i el revés de la lluna dels cementiris.

Enmig de tanta fermentació continguda a la gola, l’oli balb dels ocells nocturns, alguna porta de taverna prostituïda.

Ningú no pot salvar l’alba sense fàrmacs.

I agregar més abismes a l’espuma o al vestit d’ombres dels caragols.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESPEJISMO




Para cada pie, una piedra en el sendero. O el deseo hecho añicos en el polvo, el eterno espejismo de la herida.

En la avidez plural de la ropa, agoniza la furia de los claveles y el revés de la luna de los cementerios.

Entre tanta fermentación contenida en la garganta, el óleo aterido de los pájaros nocturnos, alguna puerta de taberna prostituida.

Nadie puede salvar el alba sin fármacos.

Y agregar más abismos a la espuma o al traje de sombras de los caracoles.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga