martes, 21 de febrero de 2017

AVARÍCIA DE LLUM

Imagen cogida de la red




AVARÍCIA DE LLUM




En la sordidesa de llum l’abundor d’ombres: els silencis grocs de les parets i la seua forma obcecada de buscar l’eternitat en el coixí el riu de foc i la seua boca d’exhausta orfandat sempre els ulls submergits en el món eixamplats els amagatalls del vent ací en la llinda de les immolacions ara són totes les nits en el darrer sanglot tota la confusió trencada de les campanes en la matinada els genets aguts del temps l’ermàs feixuc que brunzeix en les illades —sé de totes les esquerdes i l’infinit atapeït de la pols on s’enjogassen gossos i enterramorts sé del pessic mortal i del cuc que es complau en la meua carn al voltant de les meues costelles l’absolut devorador dels fèretres: l’abisme i el seu diàleg entre barrots

(Sempre hi ha raons per escopir certs altars tots els buits posseeixen setmanes sense carrers i finestres de ferides imprevistes en alguna burilla tot l’alé esgrimit els desigs el panteix la queixa el desvergonyiment de les redundàncies de l’espill tots els improbables dels epílegs: al final la rima assonant de les pol·lucions i aqueix vell ofici de la pila baptismal allà en el teu vèrtex les paraules mullades de les teues angoixes)

Ara ja sense llum només l’instant de cada paraula dita junt amb les seues errades i negacions hi ha espais que un mai no veu: els silencis i les seues boques abissals crucificades les portes i els llindars torts del dia

En l’abric de la foscor només la dansa del lletreig, l’altaveu apagat dels taüts el colpiment de l’avarícia l’ebriesa d’uns braços llobrecs a punt d’ofegar-me en el seu pany de foc

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AVARICIA DE LUZ




En la sordidez de luz la abundancia de sombras: los amarillos silencios de las paredes y su forma obcecada de buscar la eternidad en la almohada el río de fuego y su boca de exhausta orfandad siempre los ojos sumergidos en el mundo ensanchados los escondrijos del viento ahí en el dintel de las inmolaciones ahora son todas las noches en el último sollozo toda la confusión rota de las campanas en la madrugada los jinetes agudos del tiempo el torpe páramo que zumba en los ijares —sé de todas las grietas y el apretado infinito del polvo donde retozan perros y sepultureros sé del pellizco mortal y del gusano que se complace en mi carne alrededor de mis costillas el absoluto devorador de los féretros: el abismo y su diálogo entre rejas

(Siempre hay razones para escupir ciertos altares todos los vacíos poseen semanas sin calles y ventanas de imprevistas heridas en alguna colilla todo el aliento esgrimido los deseos el jadeo la queja el descaro de las redundancias del espejo todo los improbable de los epílogos: al final la rima asonante de las poluciones y ese viejo oficio de la pila bautismal allí en tu vértice las palabras mojadas de tus congojas)

Ahora ya sin luz sólo el instante de cada palabra dicha junto con sus extravíos y negaciones existen espacios que uno nunca ve: los silencios y sus abisales bocas crucificadas las puertas y los umbrales torcidos del día

En el abrigo de la oscuridad sólo la danza del deletreo, el altavoz apagado de los ataúdes el golpeteo de la avaricia la ebriedad de unos brazos lóbregos al punto de ahogarme en su cerradura de fuego
Barataria, 2017

sábado, 18 de febrero de 2017

HORES COMPTADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





HORES COMPTADES



Ja m'he acostumat al territori dels desassossecs a aqueixos llocs on no se succeeix la claredat: la cel·la fosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’apressada tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots de manera semblant s’esdevé amb el rovell de la barbàrie mentre un es passa l’alé desesperen els escopitalls de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges en els cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en l’ajú sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hiperbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs dol aquesta mena de fòsfors que es refusen als turmells: en els ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set en els braços per més que l’oblit siga enorme sempre hi ha rugues en aqueixa altra finestra dels oblits i també hi ha noms que ens arraconen fins a badar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborinets orbs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

Després del temps el destret dels enrunaments i la memòria:

la terra de la darrera suma el silenci fosc mamà allà amb el seu pit oprimit 
i la seua mirada esguitada d’arbre…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



HORAS CONTADAS



Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

Después del tiempo el apuro de los desmoronamientos y la memoria:

la tierra de la última suma el silencio oscuro mamá allí con su pecho oprimido 
y su mirada salpicada de árbol…

sábado, 4 de febrero de 2017

ARIDESA DEL PONENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ARIDESA DEL PONENT




Desfaig els genolls en la penitència dels somnis. Desfaig les llindes 
                                                           convulses de la saliva.
Mossegue la humitat dels penediments, sagne de vestigis.
Bramula l’ull en els ponents dissecats,
                                                     en les aigües velletes de les cunetes,
en tot l’edén dolç de les mosques, en l’agulla del galop.
En l’ombra, habiten unes altres ombres: mai no moren en el granit,
ni en els enfeinats fils de saliva del vent.
Hi ha dies com un trepant apocalíptic dins de la consciència.
                      Tot acaba sent cendra, àdhuc els monopolis del pensament.

(Tot s’esdevé repugnant quan es va perdut en la profunditat
de les mosques; estèril de neutralitat. Visc de bufó
                                                o d’ocell desconegut en qualsevol gàbia.
Mai no he necessitat d’intermediaris per a colpejar-me el pit.
Sent la meua pell buidada de moltes flassades.
Així li cedesc al ponent que s’aboque una miqueta a la meua cara.)

Qui és qui a la recerca de les seues pròpies destruccions, els seus equívocs?
En tot cas un picota el dubte com si es tractés d’un itinerari.
De no ser per l’aridesa, mai no podria donar-li vida a la memòria…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARIDEZ DEL PONIENTE




Deshago las rodillas en la penitencia de los sueños. Deshago los dinteles
                                                           convulsos de la saliva.
Muerdo la humedad de los remordimientos, sangro de vestigios.
Ruje el ojo en los ponientes disecados,
                                                               en las aguas viejitas de la cunetas,
en todo el edén dulce de las moscas, en la aguja del galope.
En la sombra, habitan otras sombras: nunca mueren en el granito,
ni en los atareados hilos de saliva del viento.
Hay días como un taladro apocalíptico dentro de la conciencia.
               Todo acaba siendo ceniza aun los monopolios del pensamiento.

(Todo resulta repugnante cuando uno anda perdido en la profundidad
de las moscas; estéril de neutralidad. Vivo de bufón
                                         o de pájaro desconocido en alguna jaula.
Jamás he necesitado de intermediarios para golpearme el pecho.
Oigo mi piel vaciada de muchas cobijas.
Así le cedo al poniente que se asome un poquito a mi cara.)

¿Quién es quién buscando sus propias destrucciones, sus equívocos?
En todo caso uno picotea la duda como si se tratase de un itinerario.
De no ser por la aridez, jamás podría darle vida a la memoria…
Barataria, 2017

martes, 24 de enero de 2017

ROSTRES INSÒLITS

Imagen cogida de Pinterest





ROSTRES INSÒLITS



En el corc defectuós dels líquens, ens estremeix la destrucció
del rostre i el castell de naips amb records esvanits.
Hi ha desigs de encaputxar tants oblits. Desigs de parpelles desinfectades,
altes veus de la culpa buidades en el grit.
Un agafa, —a voltes—, trossets del calendari per a endolcir-nos.
Enmig d’un muntó d’estampetes amb ulls difuminats,
l’èter esvaneix els barrets de l’ànsia, els llargs acoraments de les graneres.
La llengua s’ha tornat corrosiva en la foscor que l’alimenta.
Tot es va fent de nit en els ulls, en els braços, en la pala i el martell.
Sempre esdevenen inesborrables les claus del cerç en el meu analfabetisme.
Ignore, d’altra banda, on van els draps vells de l’alé, 
les estrofes de pneumàtics, la naftalina acostant-se a les mucositats dels infants.
De bell nou m’encasquete en el puja i baixa de les cruïlles i silencis.

Els ulls mentrestant oberts, arrossega i verbalitza la fullaraca.

(No hi ha commiseració ni tan sols en els avorriments. En la nicotina
del mugró, el cosset s’aferra a la negació de l’excés.
En els dies posteriors, hauran d’escurar-se certes paraules, o emprar-les 
per a fer simulacres, bressolar amb les mans l’ull cremat de la set.
Un naix en aqueix punt d’impacte amb la llengua.
Em ric de les meues pròpies abstraccions, de les moltes castracions 
i mites, de totes les hores dolentes i del muntó de fils rovellats en la carn.
De tot s’ha de fugir, llevat del foc. Fins i tot, d’aqueixa altra part del món
que es diu nostàlgia i que ens dóna colpets en l’estupidesa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ROSTROS INSÓLITOS



En la carcoma defectuosa de los líquenes, nos estremece la destrucción
del rostro y el castillo de naipes con recuerdos desvanecidos.
Hay deseos de encapuchar tantos olvidos. Deseos de párpados desinfectados,
altas voces de la culpa vaciadas en el grito.
Uno agarra, —a veces—, pedacitos del calendario para endulzarnos.
En medio de un montón de estampitas con ojos difuminados,
el éter desvanece los sombreros del ansia, las congojas largas de las escobas.
La lengua se ha vuelto corrosiva en la oscuridad que la alimenta.
Todo se va haciendo noche en los ojos, en los brazos, en la pala y el martillo.
Siempre resultan imborrables las llaves del cierzo en mi analfabetismo.
Ignoro, por otro lado, adónde van los trapos viejos del aliento, 
las estrofas de neumáticos, la naftalina arrimándose a los mocos de los niños.
De nuevo me encasqueto en el subibaja de las encrucijadas y silencios.

Los ojos en tanto abiertos, arrastran y verbalizan la hojarasca.

(No existe conmiseración ni siquiera en los aburrimientos. En la nicotina
del pezón, el corpiño se aferra a la negación de la demasía.
En los días posteriores, deberán lavarse ciertas palabras, o usarlas 
para hacer simulacros, arrullar con las la manos el ojo ardido de la sed.
Uno nace en ese punto de impacto con la lengua.
Me río de mis propios ensimismamientos, de las muchas castraciones 
y mitos, de todas las horas malas y del montón de filos oxidados en la carne.
De todo hay que huir, excepto del fuego. Aun de esa otra parte del mundo
que se llama nostalgia y que nos da golpecitos en la estupidez.)
Barataria, 2017