CLARIVIDÈNCIA
y en el grito morado de los últimos trenes,
intuyo la distancia.
Manuel Maples Arce
En les altes esferes de la nit, els beuratges endolats dels dorments i
els còdols disfressats de jardins: darrere de la gàbia d’ignorància dels
colors, aquest allau de punys dissolts en una làpida de frenètiques distàncies.
Res no em torna el somnambulisme deslligat del teu cos, sinó un sobtat vent de
crits, un callar a punt de la son, el mateix túnel d’ombres de les mirades.
Visc cec en aquest gel de la desolació en un país amb moltes culpes i sense
mocadors per eixugar el torrent de salmorra que deixen els trens o el cor
desnonat a l’espera d’alçar-se en la teua carn. En les altes hores de la nit,
l’esbufec dels llumins perllonga els perns de l’absència de les finestres en
l’atapeït atropellament dels gossos vagabunds.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
CLARIVIDENCIA
y en el grito morado de los últimos trenes,
intuyo la distancia.
Manuel Maples Arce
En las altas esferas de la noche, los brebajes enlutados de los
durmientes y los guijarros disfrazados de jardines: tras la jaula de ignorancia
de los colores, esta avalancha de puños disueltos en una lápida de frenéticas
distancias. Nada me devuelve el sonambulismo desatado de tu cuerpo, sino un
súbito viento de gritos, un callar al borde del sueño, el mismo túnel de
sombras de las miradas. Vivo ciego en este hielo de la desolación en un país
con muchas culpas y sin pañuelos para secar el torrente de salmuera que dejan
los trenes o el corazón desahuciado a la espera de erguirse en tu carne. En las
altas hora de la noche, el resoplido de los fósforos prolonga los pernos de la
ausencia de las ventanas en el tupido atropello de los perros vagabundos.
.
De ‘Camino disperso’, 2021
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario