sábado, 7 de agosto de 2021

QUELCOM RESTA SENSE BUIDAR-SE │ ALGO QUEDA SIN VACIARSE

 

Imagen FB de Pere Bessó



QUELCOM RESTA SENSE BUIDAR-SE

 

 

la Nada en Nada puede convertirse,

ni sitio alguno puede del todo vaciarse,…

John Donne

 

 

És ací enfundada entre flassades, l’ombra buidada de l’ànima, tan breu i no-res, el camí cap a la pedra infinita sobre el sòl agut d’estranys trens: al ponent, l’ocàs fred de l’interior dels ossos, la façana de tot el que s’enderroca i es desprèn com a pols. Una rosa de crepuscles, tal un rellotge d’agulles de cap, tasta la flameta del llumí de l’encanteri enfonsat als ulls; en aquesta desmesura humana del dolor, l’adversitat acreix la boira interior: de nit, el neguit reprèn vida i rotund desànim. Quelcom queda, però, sense buidar-se als racons del cor i en el deliri trencat dels malsons.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ALGO QUEDA SIN VACIARSE

 

 

la Nada en Nada puede convertirse,

ni sitio alguno puede del todo vaciarse,…

John Donne

 

 

Está aquí enfundada entre cobijas, la sombra vaciada del alma, tan breve y nada, el camino hacia la piedra infinita sobre el suelo agudo de extraños trenes: al poniente, el ocaso frío del interior de los huesos, la fachada de cuanto se derrumba y se desprende como polvo. Una rosa de crepúsculos, tal un reloj de alfileres, cata la llamita del fósforo del hechizo hundido en los ojos; en esa desmesura humana del dolor, la adversidad acrecienta la bruma interior: de noche, la desazón cobra vida y rotundo desaliento. Algo queda, sin embargo, sin vaciarse en los rincones del corazón y en el delirio roto de las pesadillas.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: