© Obra de Joan Mitchell

PERPETUÏTAT FUGITIVA

 

 

Sobre la desnudez joven de tu cuerpo,

dos cisnes erectos

quedan cavilando en blancos embelesos,

Judith Teixeira

 

 

Dolça música aquesta perpetuïtat fugitiva de l’embadaliment de l’horitzó eclipsat en les mans i la seua resplendor amuntegada a l’ull que fon peixos i mar. Res més esgarrifós que ser al litoral i alhora a la terra on es fon l’esclafit dels braços amb la flamerada de fam de l’onatge. Aquesta llum de la nuesa envolta l’infinit de l’abeurador que s’arqueja en l’alè: la turbulència rellisca en la pell amb aquest pessic d’humitat movedissa, al mateix temps que es descarrilen els cabells en l’arquitectura d’ales de la suor. Sobre el camí dilatat, l’ombra de sal ocupa el llinatge de la memòria de l’escarpat. Darrere dels cossos, el teló del bosc i aquella baralla de color i temps de la davallada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PERPETUIDAD FUGITIVA

 

 

Sobre la desnudez joven de tu cuerpo,

dos cisnes erectos

quedan cavilando en blancos embelesos,

Judith Teixeira

 

 

Dulce música esa perpetuidad fugitiva del embeleso del horizonte eclipsado en las manos y su resplandor amontonado en el ojo que funde peces y mar. Nada más estremecedor que estar en el litoral y al mismo tiempo en la tierra donde se funde el restallido de los brazos con la llamarada de hambre del oleaje. Esa luz de la desnudez envuelve al infinito del bebedero que se arquea en el aliento: la turbulencia resbala en la piel con ese algo de humedad movediza, al tiempo que se descarrilan los cabellos en la arquitectura de alas del sudor. Sobre el camino dilatado, la sombra de sal ocupa el linaje de la memoria de lo escarpado. Detrás de los cuerpos, el telón del bosque y aquella mezcla de color y tiempo del descenso.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga