ALIENACIÓ DEL NOSTRE TEMPS│ ENAJENACIÓN DE NUESTRO TIEMPO

 

Imagen Pinterest

ALIENACIÓ DEL NOSTRE TEMPS

 

 

També hi ha regions fosques als vels de la consciència,

un temps que no coincideix amb els ulls, sinó amb les ombres del temps

i les seues fissures, amb codis que un encara no ha après a desxifrar,

amb la incertesa que sovint endureix cicatrius.

Des dels carrers de la meua pàtria i les seues dolències,

                                                                   atordeix el joc del poder

amb tota la seua tempesta de pedra i la seua dissort de llibertat demolida.

Retalls de portes es tornen màscares als meus ulls o simple làpida.

A la pell furga no només el dolç sexe que tocava en les nits,

sinó tota l’esperança deseixida en el tinter dels meus pressentiments,

ara a la deriva com un drap que suplica en la pell al costat d’un terrible

silenci, presos enmig de les flassades. El de la nit amerada de pell.

En l’estella o el pantà mai no trobàrem la resposta justa:

la tempesta ensorra les parets i el foc de les paraules.

En acabant, en bescanvi de no-res tornem a les intempèries, al atroç sender

de l’atzar, a aquesta terrible alienació del nostre temps.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ENAJENACIÓN DE NUESTRO TIEMPO

 

 

También hay regiones oscuras en los velos de la conciencia,

un tiempo que no coincide con los ojos, sino con las sombras del tiempo

y sus fisuras, con códigos que uno todavía no ha aprendido a descifrar,

con la incertidumbre que a menudo endurece cicatrices.

Desde las calles de mi patria y sus dolencias, aturde el juego del poder

con toda su tempestad de piedra y su desdicha de libertad demolida.

Retazos de puertas se vuelven máscaras en mis ojos o simple lápida.

En la piel escarba no solo el dulce sexo que tocaba en las noches,

sino toda la esperanza desasida en el tintero de mis pálpitos,

ahora a la deriva como un trapo que suplica en la piel junto a un terrible

silencio, presos entre las cobijas. El de la noche empapada de piel.

En la astilla o el pantano nunca encontramos la respuesta justa:

La tormenta desmorona las paredes y el fuego de las palabras.

Luego, a cambio de nada volvemos a las intemperies, al atroz sendero

del azar, a esa terrible enajenación de nuestro tiempo.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga