ALIENACIÓ DEL NOSTRE TEMPS
També hi ha regions fosques als vels
de la consciència,
un temps que no coincideix amb els
ulls, sinó amb les ombres del temps
i les seues fissures, amb codis que
un encara no ha après a desxifrar,
amb la incertesa que sovint endureix
cicatrius.
Des dels carrers de la meua pàtria i
les seues dolències,
atordeix el joc del poder
amb tota la seua tempesta de pedra i
la seua dissort de llibertat demolida.
Retalls de portes es tornen màscares
als meus ulls o simple làpida.
A la pell furga no només el dolç sexe
que tocava en les nits,
sinó tota l’esperança deseixida en el
tinter dels meus pressentiments,
ara a la deriva com un drap que
suplica en la pell al costat d’un terrible
silenci, presos enmig de les
flassades. El de la nit amerada de pell.
En l’estella o el pantà mai no
trobàrem la resposta justa:
la tempesta ensorra les parets i el
foc de les paraules.
En acabant, en bescanvi de no-res
tornem a les intempèries, al atroç sender
de l’atzar, a aquesta terrible
alienació del nostre temps.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
ENAJENACIÓN DE NUESTRO TIEMPO
También hay regiones oscuras en los
velos de la conciencia,
un tiempo que no coincide con los
ojos, sino con las sombras del tiempo
y sus fisuras, con códigos que uno
todavía no ha aprendido a descifrar,
con la incertidumbre que a menudo
endurece cicatrices.
Desde las calles de mi patria y sus
dolencias, aturde el juego del poder
con toda su tempestad de piedra y su
desdicha de libertad demolida.
Retazos de puertas se vuelven
máscaras en mis ojos o simple lápida.
En la piel escarba no solo el dulce
sexo que tocaba en las noches,
sino toda la esperanza desasida en el
tintero de mis pálpitos,
ahora a la deriva como un trapo que
suplica en la piel junto a un terrible
silencio, presos entre las cobijas.
El de la noche empapada de piel.
En la astilla o el pantano nunca
encontramos la respuesta justa:
La tormenta desmorona las paredes y
el fuego de las palabras.
Luego, a cambio de nada volvemos a
las intemperies, al atroz sendero
del azar, a esa terrible enajenación
de nuestro tiempo.
.
Del libro: ‘Fuego de llaves
invisibles’, 2021
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario