INCLEMÈNCIES
Sólo los pájaros
en el cielo sienten
que una montaña, una ramita se
inclina
Mukkader Yaycioglu
Em fa mal la paraula ocell, aquesta mitologia de brasa al refilet.
Em fa mal la paraula cel al voltant de tantes ansietats i espills.
Em fa mal el temps des d’aquesta terra que camine tots els dies.
De vegades només tinc la sensació del color fosc als ulls,
l’illa del nàufrag i els seus jardins artificials, potser Ítaca, o
Calipso,
o Baratària, el regne dels somnis desmentits,
aquesta pacient ferida dels ecos de les paraules, les mateixes paraules
que trenquen el sucre amb el seu ara confès aferrades a mortalles.
Tot es deixa sentir en aquesta falda de pedra: en la pell, les nafres
dels miratges de l’alegria, la irrealitat i els seus escorcolls.
Una muntanya de balboteigs fa la sensació de tèrbols forats.
Supose que damunt de la taula, el temps despulla les seues endevinalles
de pus.
Des del fang de sang de la nit, se senten les mossegades
de la despulla i el desastre que deixen les inclemències infatigables
de l’absurd: hi ha ocells que mai no es fan de nit en hivern,
ni s’arrauleixen, benèvols, per veure passar les tempestes de la vida.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
INCLEMENCIAS
Sólo los pájaros
en el cielo sienten
que una montaña, una ramita se
inclina
Mukkader Yaycioglu
Me duele la palabra pájaro, esa mitología de brasa en el trino.
Me duele la palabra cielo alrededor de tantas ansiedades y espejos.
Me duele el tiempo desde esta tierra que camino todos los días.
A veces solo tengo la sensación del color oscuro en los ojos,
la isla del náufrago y sus jardines artificiales, quizás Ítaca, o
Calipso,
o Barataria, el reino de los sueños desmentidos,
esta paciente herida de los ecos de las palabras, las mismas palabras
que rompen el azúcar con su ahora confeso aferradas a mortajas.
Todo se deja sentir en este regazo de piedra: en la piel, las llagas
de los espejismos de la alegría, la irrealidad y sus pesquisas.
Una montaña de balbuceos da la sensación de turbios agüeros.
Supongo que sobre la mesa, el tiempo desnuda sus acertijos de pus.
Desde el barro de sangre de la noche, se sienten los mordiscos
del despojo y el desastre que dejan las inclemencias infatigables
del absurdo: hay pájaros que nunca anochecen en invierno,
ni se acurrucan, benévolos, para ver pasar las tempestades de la vida.
.
Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario