RECORDS
Al carrer, només els trens del record
i el calendari que devora
l’au diletant de les fulles. (Ja el rovell li ha atorgat el seu propi
somni a la realitat.) Des de les lleixes del coixí,
la porta al món de les imatges de
saliva,
aquesta altra ombra que ens crema i
escorxa els anells de la travessia.
Fugen potser les llànties al buit?
Només dòlmens i lluminàries.
—Són estranyes les paraules i els
dies, després de tot:
l’avenir em desallotja amb les seues
contradiccions de relliscosos
parallamps, no hi ha monedes d’aurora
en la porta encantada,
sinó aquest gran poder d’espectres i
espills ambigus.
Fuig cap a on labora la tortilla, la
nit és densa com el torrent
de la somnolència, com la carn
irreparable després de la ràfega.
Ara que ho pense, els meus passos es
desviaren d’aquest perllongat onatge,
i en l’excès confús i obstinat, només
el fèretre de la còpula
i el seu confús cel de cendra. I el
cadàver dels somnis, en un país
que ens embriaga de gel i de
paisatges, sovint desolats.
San Francisco, California, 2013
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
RECUERDOS
Sobre la calle, sólo los trenes del
recuerdo y el calendario que devora
al ave diletante de las hojas. (Ya la herrumbre le ha otorgado su propio
sueño a la realidad.) Desde los estantes de la almohada,
la puerta al mundo de las imágenes de
saliva,
esa otra sombra que nos quema y
desuella los anillos de la travesía.
¿Huyen acaso las lámparas al vacío?
Solo dólmenes y luminarias.
—Son extrañas las palabras y los
días, después de todo:
el porvenir me desaloja con sus
contradicciones de resbaladizos
pararrayos, no hay monedas de aurora
en la puerta encantada,
sino ese gran poder de espectros y
espejos ambiguos.
Huyo hacia donde labora la tortilla,
la noche es densa como el torrente
de la somnolencia, como la carne
irreparable tras la ráfaga.
Ahora que lo pienso, mis pasos se
desviaron de ese prolongado oleaje,
y en el exceso confuso y obstinado,
solo el féretro de la cópula
y su confuso cielo de ceniza. Y el
cadáver de los sueños, en un país
que nos embriaga de hielo y de
paisajes, a menudo desolados.
San Francisco, California, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario