PORTA OBERTA
El badall obri el cel de les libèl•lules. Els escrits de la llum
en la pell. Els aleteigs de la retòrica del cràter deseixit.
En les mans agonitzen tots els hivernacles, la fel llançada als rius,
la nit que s’obri davant de la paüra de tants comensals anònims.
(En la
avantsala dels ritus del subconscient, l’antiguitat
domesticada
de la vigília, clava els seus dards d’afilat aleteig.)
Ja he transitat tot l’altar de les palpebres, —aqueixa delícia
d’afonar-me
en la laboriositat del llot; per sort, el botxí mai no sap
que hi ha epifanies més enllà dels cartílags de les voravies.
Al voltant del fred del meu cos, l’erecció sola dels jocs
de l’escriptura i l’ombra de gestos que delaten la crema de tinta
del solc tot just recognoscible en la foscor.
Un envermelleix davant de la llinda dels peus de la porta oberta i pensa
Al bassal de les paraules adherides a l’ imant dels somnis.
Escape de les fotografies extremas que m’obliguen a veure fantasmes.
Després escampe les cendres en el plec del llit dels cristalls:
A la fi només queda de genolls el foc de l’espill damunt de la pedra.
San Francisco, California, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
PUERTA
ABIERTA
El resquicio abre el cielo de las
libélulas. Los escritos de la luz
en la piel. Los aletazos de la
retórica del cráter desasido.
En las manos agonizan todos los
invernaderos, la hiel lanzada a los ríos,
la noche que se abre frente al
pavor de tantos comensales anónimos.
(En la antesala de los ritos del subconsciente, la antigüedad
domesticada de la vigilia, clava sus dardos de afilado aleteo.)
Ya he transitado todo el altar de
los párpados, —esa delicia de hundirme
en la laboriosidad del cieno; por
suerte, el verdugo no sabe jamás
que existen epifanías más allá de
los cartílagos de las aceras.
Alrededor del frío de mi cuerpo,
la erección sola de los juegos
de la escritura y la sombra de
gestos que delatan la quema de tinta
del surco apenas reconocible en
la oscuridad.
Uno se sonroja frente al dintel
de los pies de la puerta abierta y piensa
en el charco de las palabras
adheridas al imán de los sueños.
Escapo de las fotografías
extremas que me obligan a ver fantasmas.
Luego esparzo las cenizas en el
doblez del lecho de los cristales:
Al final solo queda de rodillas
el fuego del espejo sobre la piedra.
San Francisco, California, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario