ROSTRE OFEGAT
Ens envaeix el desnivell del rellotge
als pulmons: a cada eco,
el bagul immòbil, els porus
disseminats al voltant dels mobles.
Mai la pietat no ha tingut fesomia
d’ocell, ni glòria que derive
en velams. (Al cap, sempre ens n’anem amb aqueixa remor fosca
de soterrani), cap a unes altres rígides efervescències.
Mai no ha hagut transició per a les
ferides, llevat de les vetes
del desassossec a la gola, i els
propis registres del terror.
Per a mossegar les aixelles de la
llum deserta, sempre la ferocitat
del sil•logisme en el cel ofegat dels
negres,
i l’aroma efervescent de l’evasió
dels somnis. (Davant de cada aleteig,
els peixos de la reverberació i aquesta mai
resplendor del rovell.)
en el silenci, alguna cosa quedarà
d’aquests peixos de foc guturals…
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
ROSTRO AHOGADO
Nos invade el desnivel del reloj en
los pulmones: a cada eco,
el baúl inmóvil, los poros
diseminados alrededor de los muebles.
Jamás la piedad ha tenido fisonomía
de pájaro, ni gloria que derive
en velámenes. (Al cabo, siempre nos marchamos con ese rumor oscuro
de sótano), hacia otras rígidas efervescencias.
Nunca ha habido transición para las
heridas, salvo las vetas
del desasosiego en la garganta, y los
propios registros del terror.
Para morder las axilas de la luz
desierta, siempre la ferocidad
del silogismo en el cielo ahogado de
los negros,
y el aroma efervescente de la evasión
de los sueños. (Ante cada aleteo,
los peces de la reverberación y este
nunca resplandor de la herrumbre.)
en el silencio, algo quedará de esos
peces de fuego guturales…
San Francisco, CA, 2013
Del libro: Primavera de arcilla
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario