INCERTESA
Sóc l’incert al costat dels deserts que guarda la
saliva.
Davant de la nit violenta de les baldes,
el pergamí de l’ànsia sense asil.
(Tota pèrdua és
una sentència a la memòria,
febre terrible de
ganivets.)
—Enmig del carrer, vós, furgant la despulla en els
escapularis,
en els forats de les pedres,
en el buit que ens deixa la fam, malgrat tantes
invocacions
al Santíssim i al cau dels pòlips dels altars.
Davant de l’ombra dels mercats, la commoció del
campanar
i les mirades sense un desenllaç feliç.
Quant ens ensenyen les sabates quan furguem en les
rajoles?
Ai, no sé si podrem dibuixar unicorns en el fons de
les lleixes…
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
INCERTIDUMBRE
Soy lo incierto junto a los desiertos que guarda la
saliva.
Ante la noche violenta de las aldabas,
el pergamino del ansia sin asilo.
(Todo extravío es
una sentencia a la memoria,
fiebre horrenda de
cuchillos.)
—En plena calle, vos, hurgando el despojo en los
escapularios,
en los agujeros de las piedras,
en el vacío que nos deja el hambre, pese a tantas
invocaciones
al Santísimo y a la madriguera de los pólipos de los
altares.
Ante la sombra de los mercados, la conmoción del
campanario
y las miradas sin un desenlace feliz.
¿Cuánto nos enseñan los zapatos cuando escarbamos en
las baldosas?
Ay, no sé si podamos dibujar unicornios en el fondo de
los anaqueles…
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario