ESPAVENT
Dessagnades les lleixes de la memòria, no importa la
simplesa
de las truites, ni aquestes ganes de llepar l’angoixa
en tocar la porta del foc.
En les llavors del purgatori esdevenen infinits
pantans
(llepe les arrels
de la cambra on pernocten aquestes monstruositats);
mai els imaginaris no pinten trens, ni cometes
infinites,
llevat de la pluja fortuïta que es clava en la pols.
En quina complicitat baixen els àngels a mossegar la
carn
i els encaixos descrits en el somni?
Hi ha set des del melic fins al deliri de les illades.
Set memorable en un país maniàtic. Ossos que busquen
reparació.
Set fins a les dents gastades dels pensaments…
San Francisco, CA, 2013
.
.
ASOMBRO
Desangrados los anaqueles de la memoria, no importa la
simpleza
de las tortillas, ni estas ganas de lamer la angustia
al tocar la puerta del fuego.
En las semillas del purgatorio acontecen infinitos
pantanos
(lamo las raíces
de la habitación donde pernoctan estas
monstruosidades);
nunca los imaginarios pintan trenes, ni piscuchas
infinitas,
salvo la lluvia fortuita que se clava en el polvo.
¿En qué complicidad bajan los ángeles a morder la
carne
y los encajes descritos en el sueño?
Hay sed desde el ombligo hasta el delirio de los
ijares.
Sed memorable en un país maniático. Huesos que buscan
reparo.
Sed hasta los dientes gastados de los pensamientos…
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario