lunes, 7 de diciembre de 2020

SEMBLANT DE L'IRA│ SEMBLANTE DE LA IRA

 

Foto de Karolis Strautniekas



SEMBLANT DE L'IRA

 

 

…hay quien llora lágrimas del color de la ira,

Vicente Aleixandre

 

 

Caminí després de tot per la terra lliscadissa del plany:

al voltant un mur de fera arrupida,

un foc d'ira agonitzant als ulls del desvari,

devorà, de cap a peus, l'única carícia possible, aqueixa carícia

de vaixell en la pell del matí.

Mai no entenguí el riu d'ombres en la seua carn jove, ni què moria

al seu pit, en escoltar l'ull d'aigua tebi en el seu engonal.

Després es gelà la set com passa amb la cendra.

A la casa buida em queda l'ocell desdibuixat de les tapisseries

i les tisores de la traïció afonades en l'alè.

A fora la foguera frunzida dels oblidats, les fotografies

arquejades de la destrossa,

el ganivet negre de l'esbufec de la seua ira, l'arpó dels seus ulls

tensos, la salivera d'aquell paradís ebri.

Més enllà de la ferida silenciosa, sempre hi ha la derrota…

.

.

 

SEMBLANTE DE LA IRA

 

 

…hay quien llora lágrimas del color de la ira,

Vicente Aleixandre

 

 

Caminé después de todo sobre la tierra resbaladiza del llanto:

alrededor un muro de fiera agazapada,

un fuego de ira agonizante en los ojos del desvarío,

devoró, de pies a cabeza, la única caricia posible, esa caricia

de barco en la piel de la mañana.

Jamás entendí el río de sombras en su joven carne, ni qué moría

en su pecho, al escuchar el ojo de agua tibio en su ingle.

Después se heló la sed como sucede con la ceniza.

En la casa vacía me queda el pájaro desdibujado de las tapicerías

y las tijeras de la traición hundidas en el aliento.

Afuera la hoguera fruncida de los olvidados, las fotografías

arqueadas del destrozo,

el cuchillo negro del resoplido de su ira, el arpón de sus ojos

tensos, el espumarajo de aquel paraíso ebrio.

Más allá de la herida silenciosa, siempre existe la derrota…

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: