CERTESES
És cert el ganivet de mar que s’endinsa al pit.
És cert el crit del carrer que acompanya l’udol, la nit
i el peix destruït, el fàstic dels mapes en un país
amb canelobres, l’oblit de la veu en un eco d’arna.
Sempre és l’abandó al llit de la mort.
Un túnel sord sent els meus cansaments, la pedra amb què m’ensopegue,
el fals somriure amb què espere l’ànima.
Sempre em semblà dubtós el bassal d’ombres de la boirina,
en una estella de pols penjant de la paret de la derrota.
—Ara sé què és restar submergit en el baf groc
d’uns claus, entre morts i vius nus i cecs de muda.
Res no pot diluir-se en el tacte de sal dels excrements
de l’insomni: l’ànima fa mal en el ferment del vinagre,
com fa mal, també, el formigó desbocat als peus.
.
. Poema
d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
CERTEZAS
Es cierto el cuchillo de mar que se adentra en el pecho.
Es cierto el grito de la calle que acompaña al aullido, la noche
y el pez destruido, el hastío de los mapas en un país
con candelabros, el olvido de la voz en un eco de polilla.
Siempre está el abandono en el lecho de la muerte.
Un túnel sordo oye mis cansancios, la piedra con la que tropiezo,
la falsa sonrisa con la que espero el alma.
Siempre me pareció dudoso el charco de sombras de la neblina,
en una astilla de polvo colgando de la pared de la derrota.
—Ahora sé lo que es estar sumergido en el vaho amarillo
de unos clavos, entre muertos y vivos desnudos y ciegos de traje.
Nada puede diluirse en el tacto de sal de los excrementos
del insomnio: el alma duele en el fermento del vinagre,
como duele, también, el hormigón desbocado en los pies.
.
Del libro: “Invención de la
espera”, 2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario