RAPTE EN CLAU
Mentre ronca el
solc del dubte, una el·lipsi de cascos fa evident el silenci: ni l’un ni
l’altre obri el cofre del pit, la tirania de sorolls en l’entranya, l’animal
dissonant que articula vendavals. I, és clar, mai no ha estat fàcil sostindre
l’harmonia, descalça entre els fòtils de les paraules, com un sol de mitjanit
als meus ulls buits. Escolte, només, els remordiments que neguen la pau, o
deixen inconclusa, aquella epifania de volar al voltant dels teus ulls cada
dia. Mozart ens donà amb la seua Flauta Mágica”, els incomptables aromes de
l'aire, o el rapte en clau del batec amb les seues impaciències.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
RAPTO
EN CLAVE
Mientras ronca el
surco de la duda, una elipsis de cascos hace evidente el silencio: ni uno ni
otro abre el cofre del pecho, la tiranía de ruidos en la entraña, el animal
disonante que articula vendavales. Y claro, nunca ha sido fácil sostener la
armonía, descalza entre los tiliches de las palabras, como un sol de medianoche
en mis ojos vacíos. Escucho, solamente, los remordimientos que niegan la paz, o
dejan inconclusa, aquella epifanía de volar alrededor de tus ojos cada día.
Mozart nos dio, con su “Flauta Mágica”, los incontables aromas del aire, o el rapto
en clave del pálpito con sus impaciencias.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario