Imagen FB de Pere Bessó
PRIMAVERA
INSOSTENIBLE
I he d’anar amb
aquesta tardor al damunt, sense deixar de pensar en la primavera d’aquell
sospir que resta en la desembocadura de les dents. Al voltant de l’arbreda que
ens il·lumina, el vent que renaix als pètals del remot: sagna la malenconia del
cos i el degoteig de l’ànsia, tot nu, als ulls. Peixos llunyans mosseguen el
silenci de la matinada fugitiva. El tall dels límits fa crepitar l’anatomia de
la carn.
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
PRIMAVERA INSOSTENIBLE
Y he de andar con
este otoño a cuestas, sin dejar de pensar en la primavera de aquel suspiro que
permanece en la desembocadura de los dientes. Alrededor de la arboleda que nos
alumbra, el viento que renace en los pétalos de lo remoto: sangra la melancolía
del cuerpo y el goteo del ansia, desnudo, en los ojos. Peces remotos muerden el
silencio de la madrugada fugitiva. El filo de los límites hace crepitar la
anatomía de la carne.
.
Del libro: Precariedades, 2020
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario