MENTRE EL DUBTE PREN POSSESSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó

MENTRE EL DUBTE PREN POSSESSIÓ

Todavía hay quien canta a la luna.
¡Yo canto a los hombres de la luna!
Gloria Fuertes

Mentre el dubte pren possessió de la meua roba el badall secular
de les angoixes el coàgul de paraules que necessita lubricar-se
els moments dolents que alberguen els llampecs
les aigües dels hidrants que arriben fins al bescoll
l’obliqüitat inexplicable dels embuts en el fons del país:
Jure que tot és avorrit quan xisclen els budells la seua fam
Quan la foscor rellisca als genolls
i la indiferència ens atropella sense pietat les temples
Jure que la meua pàtria em porta l’avantatge davant dels sarcòfags
Jure que m’emplene de culpes quan veig la penombra
i les rampes del quinqué tot just visibles en la parada de venda
però cert en la ceguesa incendiada de l’hivern
Jure pels sants de la nostra mare església que les meues pèrdues
deixaran de ser-ho en la fossa encara que remugue la fusta
amb el meu cos davall de les consonants de l'obsolescència
Jure que les meues ales són aquest tren impensable en la memòria…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MIENTRAS LA DUDA SE POSESIONA

Todavía hay quien canta a la luna.
¡Yo canto a los hombres de la luna!
Gloria Fuertes

Mientras la duda se posesiona de mi ropa el bostezo secular
de las angustias el coágulo de palabras que necesita lubricarse
los malos momentos que albergan los relámpagos
las aguas de los hidrantes que llegan hasta el pescuezo
la oblicuidad inexplicable de los embudos en el fondo del país:
Juro que todo es aburrido cuando chillan las tripas su hambre
Cuando la oscuridad resbala en las rodillas
y la indiferencia nos atropella despiadadamente las sienes
Juro que mi patria me lleva la ventaja frente a los sarcófagos
Juro que me lleno de culpas cuando veo la penumbra
y los calambres del quinqué apenas visibles en el tabanco
pero cierto en la ceguera incendiada del invierno
Juro por los santos de nuestra madre iglesia que mis extravíos
dejarán de serlo en la fosa aunque rezongue la madera
con mi cuerpo debajo de las consonantes de la obsolescencia
Juro que mis alas son ese tren impensable en la memoria…
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga