ABANS, EL REVERS DELS JARDINS

Imagen FB de Pere Bessó

ABANS, EL REVERS DELS JARDINS

Always too eager for the future,
We pick up bad habits of expectancy.
Philip Larkin

Abans el revers dels jardins dessagnant-se en cadascuna
de les fulles de l’aire retingut en la gola
Abans el gra d’esperança apurava els bulls quotidians
Abans i ara el fuet de la fam com a taula i sobretaula
Abans creixia l’aire al meu pit mentre la meua dona atiava
el foc amb l’aroma de bosc
Abans i ara la pedra fatigada de les ombres i el vell foc
de la llum en el ràfec del temps dels eucaliptus
Abans la brea de pell enfollida en les meues mans d’artesà
Ara un aire de punyals en l’olfacte els troncs secs
de l’espetec la marxa acomiadant-se del món que vivim
Ara la gebrada il·lumina les cases i els amants joves
quan el magma del caos escriu els seus propis estatuts
Ara les meues mans només obrin el teler de la nit
i baixen a foscos sospirs de sucre i a segles d’escòria
Ara sé que la pols aixeca ciutats i les encega des de dins
No sé si demà serà el mateix tropell ultratjat de la vida
o una altra masmorra de fang o una altra ferreria de carbons.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANTES, EL REVERSO DE LOS JARDINES

Always too eager for the future,
We pick up bad habits of expectancy.
Philip Larkin

Antes el reverso de los jardines desangrándose en cada una
de las hojas del aire retenido en la garganta
Antes el grano de esperanza apuraba los hervores cotidianos
Antes y ahora el látigo del hambre como mesa y sobremesa
Antes crecía el aire en mi pecho mientras mi mujer atizaba
el fuego con su aroma de bosque
Antes y ahora la piedra fatigada de las sombras y el viejo fuego
de la luz en el alero del tiempo de los eucaliptos
Antes la brea de piel enloquecida en mis manos de artesano
Ahora un aire de puñales en el olfato los troncos secos
de la estampida la marcha despidiéndose del mundo que vivimos
Ahora la escarcha ilumina las casas y a los amantes jóvenes
cuando el magma del caos escribe sus propios estatutos
Ahora mis manos sólo abren el telar de la noche
y bajan a oscuros suspiros de azúcar y a siglos de escoria
Ahora el polvo levanta ciudades y las enceguece desde adentro
No sé si mañana será el mismo tropel ultrajado de la vida
u otra mazmorra de fango u otra herrería de carbones.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga