Imagen FB de Pere Bessó
MITJANIT DEL DESVETLAMENT
Sobre el dejuni d’una llàgrima, capcot, pensant
en els ferments, o en aquests miratges clavats a les nines.
Contrari al bé, les ruïnes s’erigeixen amb la seua bellesa pintada
de cansaments, el mapamundi de camins simulats.
L’ull sempre està condemnat a jugar entre les ombres,
o a fingir paradisos, encara que siga en la pudor del procliu.
De vegades el futur és només una altra sepultura, a semblança
de les circumstàncies més perverses.
Des dels temps miserables de l’insomni, aquesta abrillantada
obscenitat dels absurds, els chiriviscos de sal en l’ alé.
Demà o despús-demà, serà el mateix estranyament:
desmantellar bordells per a instaurar un altres, en el pati de l’insòlit.
A fora o dins, sempre mossega el temps i inopinadament passa factura:
ha mort la consciència.
I, tanmateix en, s’erigeix la farsa com esbelta matrona.
Han mort els somnis, per bé que al carrer se’n parle,
amb la cantarella de música urbana.
M’entren “ganes de morir”, quan rellig les pàgines dels diaris.
.
I, tanmateix en, s’erigeix la farsa com esbelta matrona.
Han mort els somnis, per bé que al carrer se’n parle,
amb la cantarella de música urbana.
M’entren “ganes de morir”, quan rellig les pàgines dels diaris.
.
.
MEDIANOCHE DEL DESVELO
Sobre el desayuno de una lágrima, cabizbajo, pensando
en los fermentos, o en esos espejismos clavados en las pupilas.
Contrario al bien, las ruinas se erigen con su belleza pintada
de cansancios, el mapamundi de caminos simulados.
El ojo siempre está condenado a jugar entre las sombras,
o a fingir paraísos, aunque sea en la hediondez de lo proclive.
A veces el futuro es sólo otra sepultura, a semejanza
de las circunstancias más aviesas.
Desde los tiempos miserables del insomnio, esta abrillantada
obscenidad de los absurdos, los chirivisco de sal en el aliento.
Mañana, o pasado mañana será lo mismo extrañamente:
desmantelar burdeles para instaurar otros, en el patio de lo insólito.
Afuera o adentro, siempre muerde el tiempo y pasa factura
cuando menos lo esperamos: ha muerto la conciencia.
Y en cambio, se erige la farsa como esbelta matrona.
Han muerto los sueños, aunque en la calle se hable de ellos,
con el sonsonete de música urbana.
Dan “ganas de morir”, cuando releo las páginas de los periódicos.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario