Imagen Pinterest
AVIDESA
Només vull escriure l’olor del teu cos i
desamarrar els silencis i cremar en el càntir de pellde la sequera.
(Baten
en el vell marí les seues glòries passades, la lliçó silenciosa de les esferes,
la presó del dubte i la seua tortura.)
Res més generós que pensar en els
penya-segats de l’etern. O en la dolçor de la teua ombra mancant de caducitat.
—Després oblidaré les paraules i els
somnis, la lluna i el seu repertori infatigable, la pobresa i les seues fams.
(Tota
la terra s’obri als meus ulls: ací, cos a cos, sense mesura, la brasa de
memòria damunt de la falda, la desmesura i la seua destrucció.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
AVIDEZ
Sólo quiero escribir el olor de tu cuerpo
y desamarrar los silencios y arder en el cántaro de piel de la sequía.
(Pulsan
en el viejo marino sus glorias pasadas, la lección silenciosa de las esferas,
la cárcel de la duda y su tortura.)
Nada más generoso que pensar en los
acantilados de lo eterno. O en la dulzura de tu sombra que carece de caducidad.
—Luego olvidaré las palabras y los sueños,
la luna y su infatigable repertorio, la pobreza y sus hambres.
(Toda
la tierra se abre a mis ojos: ahí, cuerpo a cuerpo, sin medida, la brasa de
memoria sobre el regazo, la desmesura y su destrucción.)
De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario