AIRE VICIAT

Imagen cogida de la red

AIRE VICIAT

Després de tot, els racons del país fan olor a aqueix aire viciat de l’arna 
i les promeses. És el mai no omplir els forats del fum, ni l’ombra
que habita les finestres. Tot allà es precipita: l’horitzó, 
l’infinit disfressat, els mausoleus de la indiferència.
També hi ha teatre en la profanació de les ulleres.
Hi ha deliris que hem de suportar bestialment com l’espectre 
dels desapareguts: el temps és un altre addicte als malsons i a la eufòria
àvida dels espills. Tot és pervers a l’hora de mastegar el tròpic.
Allà els sostenidors erts sobre l’obertura de l’incomptable.
Al capdavall, sempre he de suportar algunes aparicions de tombes,
certs paraigües de fèretres, el testament amb panteixos perennes. 
Em commouen els objectes perduts dins del coixí,
l’encogida d’espatlles al capaltard, l’ocell rimat de la ganyota.
En la frontera de la mollera, els colps ineludibles.
Un només troba els absoluts en la pudor, o el refredat, o l’agonia.
Igual és horrible tot l’aire dels para-sols sense escarni.
Les tonalitats del real contrasten amb l’esperança.
Hi ha una presó al meu pit deslligada de lluernes, amb pudícia 
i sense parèntesi. Segur que qualsevol paranoia pot dur-nos al buit.
Ja he entrat adés al melic fet fosc de la rosa i he mosegat
la nit tardívola i rentat els plats bruts.
Pel que sembla dins de l’esponja, poetitzem la pulsió del foc i l’espill
lumpen del gris de tots els cels. En las pregàries hi ha unes altres pàgines de fred.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AIRE VICIADO

Después de todo, los rincones del país huelen a ese aire viciado de la polilla 

y las promesas. Es el nunca llenar los agujeros del humo, ni la sombra

que habita las ventanas. Todo allí se precipita: el horizonte, 

el infinito disfrazado, los mausoleos de la indiferencia.

También hay teatro en la profanación de las ojeras.

Hay delirios que debemos soportar bestialmente como el espectro 

de los desaparecidos: el tiempo es otro adicto a las pesadillas y a la euforia

ávida de los espejos. Todo es perverso a la hora de masticar el trópico.

Allí los sostenes yertos sobre la abertura de lo incontable.

A fin de cuentas, siempre debo soportar algunas apariciones de tumbas,

ciertos paraguas de féretros, el testamento con perennes jadeos. 

Me conmueven los objetos perdidos dentro de la almohada,

la encogida de hombros cuando atardece, el pájaro rimado de la mueca.

En la frontera de la mollera, los golpes ineludibles.

Uno encuentra los absolutos sólo en el hedor, o en el resfrío, o la agonía.

Igual es horrible todo el aire de las sombrillas sin escarnio.

Las tonalidades de lo real contrastan con la esperanza.

Hay una cárcel en mi pecho desatada de luciérnagas, con pudicia 

y sin paréntesis. Seguro que cualquier paranoia puede conducirnos al vacío.

Ya antes he entrado al ombligo atardecido de la rosa y he mordido

la noche tardía y lavado los platos sucios.

Al parecer adentro de la esponja, poetizamos la pulsión del fuego y el espejo

lumpen del gris de todos los cielos. En las plegarias hay otras páginas de frío.

Barataria, 2016