Imagen cogida del FB de Pere Bessó
CEL INERME
A terra, la pedra inerme amb la seua llengua inexorable, el gros besllum,
només de les ninetes, els rails de davall crus com el crit.
Només ombres sense que ningú no empare aquesta boca de fatigues.
Del que mai no reste desproveït és d’espines i fiblons i de mons darrers i foscos.
Damunt de mi aqueix afany de cadàvers des del cel. Hi ha tota una invasió líquida
en el caos de tots els cossos de les epifanies.
Damunt dels lapsus de la suor de les fusteries, l’esquizofrènia
de les setmanes i el seu reuma de catàstrofes.
No hi ha cap garantia per a desamortallar totes les tombes de la tendresa
i la seua ranura
incestuosa i la seua consciència d’espill
agnòstic.
Per a tots els horrors que vivim en la psique, és necessari expropiar
el coit, nacionalitzar-lo fins al punt de la despulla sense cap condició.
Tot deixa de tindre sentit a l’altura de la gespa: la nineta grisa del cel
i les seues ranures disfressades
de dents i perruques i les seues aigües de soledats i els seus dits
Per a tots els horrors que vivim en la psique, és necessari expropiar
el coit, nacionalitzar-lo fins al punt de la despulla sense cap condició.
Tot deixa de tindre sentit a l’altura de la gespa: la nineta grisa del cel
i les seues ranures disfressades
de dents i perruques i les seues aigües de soledats i els seus dits
de llindar concau.
Tot es desballesta en els esglaons de les síl·labes.
Als voltants de la foscor les portes sense monedes.
Mons estrets on no cap el polze de les mosques, ni els ulls
de la sendera on s’acomoden les cacofonies.
Per damunt de les altes garrigues, l’espurneig atordit del comptagotes
Tot es desballesta en els esglaons de les síl·labes.
Als voltants de la foscor les portes sense monedes.
Mons estrets on no cap el polze de les mosques, ni els ulls
de la sendera on s’acomoden les cacofonies.
Per damunt de les altes garrigues, l’espurneig atordit del comptagotes
de
les ovelles.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
CIELO INERME
Sobre la tierra, la piedra inerme con su lengua inexorable, el grueso destello,
solo de las
pupilas, los rieles de abajo crudos como el grito.
Únicamente
sombras sin que nadie ampare esta boca de cansancios.
De lo que
nunca estoy desprovisto es de espinas y aguijones y de mundos
últimos y
oscuros.
Sobre mí ese
afán de cadáveres desde el cielo. Hay toda una invasión líquida
en el caos
de todos los cuerpos de las epifanías.
Encima de
los lapsus del sudor de las carpinterías, la esquizofrenia
de las
semanas y su reuma de catástrofes.
No hay
garantías para desamortajar todas las tumbas de la ternura y su ranura
incestuosa y su conciencia de espejo agnóstico.
Para todos
los horrores que vivimos en la psique, es necesario expropiar
el coito, nacionalizarlo
hasta el punto del despojo sin condición alguna.
Todo deja de
tener sentido a la altura del césped: la gris pupila del cielo
y sus
ranuras disfrazadas
de dientes y
pelucas y sus aguas de soledades y sus dedos de cóncavo umbral.
Todo se
desquicia en los peldaños de las sílabas.
En los
alrededores de la oscuridad las puertas sin monedas.
Estrechos
mundos donde no cabe el pulgar de las moscas, ni los ojos
del sendero
donde se acomodan las cacofonías.
Por encima
de las altas breñas, el centelleo aturdido del cuentagotas
de las ovejas.
Barataria, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario