CONTINUÏTAT DEL DUBTE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CONTINUÏTAT DEL DUBTE

Hi ha camins on creix l’ull del cerç? Arriba a nosaltres la diafanitat
després de tanta espera? Sempre és el mateix: els promontoris de fulles
sobre el camí, les llengües d’aigües despenjant-se de les estàtues.
Sempre la pluja caient sobre els cistells oberts del temps, cobrint
les estretes voravies de les engrunes, l’alé de pedra de les campanes.
Res no ens sorprén, encara que rebote en les voravies la saliva,
els olors rebels,
potser la tremolor perpendicular del parpelleig, els estrèpits de l’olfacte.
Fugim tots els dies dels retrunys de les ombres esberlades,
li fingim al país, no obstant, una respiració sana.
Les paraules tenen aqueix mateix tast insuls de la dolçor.
S’endinsa el xiprer en la gola, el món servil amb forts tragins.
I així seguim nit i dia en la dura ignorància dels gestos més malèvols.
Els xiprers ens repeteixen el destí de l’ocote.
 No defalleix aquest adoctrinament de la cendra i els seus cansaments aguissats.
Cadascú espera en la finestra com el dictamen d’una condemna.
Cap a on vivim la vida escindida d’espills?
 Entre els ofecs, ningú no busca les seues entranyes perdudes, els silencis muts
dels pensaments, totes les agonies conjurades i la impotència.
—mai no sabí, si reixires a subvertir els matolls assedegats de l’escuma,
 o si, continues essent la plantació sense respirar del present.
 (El país només allarga els seus tentacles de por, i els seus monts de pietat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONTINUIDAD DE LA DUDA

¿Hay caminos donde crece el ojo del cierzo? ¿Llega a nosotros la diafanidad
 después de tanta espera? Siempre es lo mismo: los promontorios de hojas
 sobre el camino, las lenguas de aguas descolgándose de las estatuas.
 Siempre la lluvia cayendo sobre los canastos abiertos del tiempo, cubriendo
 las angostas aceras de las migajas, el aliento de piedra de las campanas.
 Nada nos sorprende aunque rebote en las aceras la saliva,
 los olores rebeldes,
 quizá el temblor perpendicular del parpadeo, los estruendos del olfato.
 Huimos todos los días de los retumbos de las sombras resquebrajadas,
 le fingimos al país, no obstante, una respiración sana.
 Las palabras tienen ese mismo sabor desabrido de la dulzura.
 Se adentra el ciprés en la garganta, el mundo servil con fuertes trajines.
 Y así seguimos noche y día en la dura ignorancia de los ademanes más aviesos.
 Los cipreses nos repiten el destino del ocote.
 No desfallece este adoctrinamiento de la ceniza y sus cansancios azuzados.
 Cada quien espera en la ventana como el dictamen de una condena.
 ¿Hacia dónde vivimos la vida escindida de espejos?
 Entre los ahogos, nadie busca sus entrañas perdidas, los silencios mudos
 de los pensamientos, todas las agonías conjuradas y la impotencia.
—Nunca supe, si vos, lograste subvertir los matorrales sedientos de la espuma,
 o si, seguís siendo la plantación sin respirar del presente.
 (El país, únicamente, alarga sus tentáculos de miedo, y sus montepíos.)

 Barataria, 2016