ESPAIS PROHIBITS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESPAIS PROHIBITS

La llum fúnebre en el semblant profètic dels espais prohibits: les aigües
transcendeixen més enllà de les costes, més enllà de la gola la silueta de la nit
i el seu gemec inclinat d’ocell nocturn.
En el eco, aquella perpetuïtat del desarrel; la infantesa, de sobte, irrecuperable 

com despertar en clau d’agulla o espina, o paròdia o despulla.
Marxen els ulls i també els cansaments. El dolor, les estries en l’alé.
Sempre se’m fa enganyosa la tendresa i els seus grans estius no revelats.
De sobte, supose, que no em resta cap lloc per als somnis:
sempre marxe amb la meua follia, 
cap aixopluig no cobreix els meus peus descalços;
sempre és de començar tots els dies la farsa, (sempre és perenne la set, 

però no el fluir), no les rajoles de ciment mancades d’estupor,
no la usura i els pecats originals,
la pestilència de la servitud, les ferradures transversals en les costelles.
—Tu saps dels freds cecs de l’eternitat, dels segles de xiprers que m’incendien el pit, 
de l’estrany que esdevenen les estadístiques oficials sobre morts.
Té cap sentit cap abisme, el fum, la infantesa suburbana amb tants esvetlaments
i esclerosi, amb un sil·labari d’esperma equivocat?
El costat obscur de les voravies endurí el meu fetge. Giren els espills a destemps
en els pensaments: tots els morts són la gota de tinta negra en l’agenda.
Pregue damunt de la tomba del present, el floriment del meu cadàver mateix.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ESPACIOS PROSCRITOS

La luz fúnebre en el rostro profético de los espacios proscritos: las aguas
trascienden más allá de las costas, más allá de la garganta la silueta de la noche
y su inclinado gemido de pájaro nocturno.
En el eco, aquella perpetuidad del desarraigo; la infancia, de pronto, irrecuperable 

como despertar en clave de aguja o espina, o parodia o despojo.
Parten los ojos y también los cansancios. El dolor, las estrías en el aliento.
Siempre me resulta engañosa la ternura y sus grandes estíos no revelados.
De pronto, supongo, que no me queda ningún lugar para los sueños:
siempre parto con mi locura, ninguna cobija cubre mis pies descalzos;
siempre es de empezar todos los días la farsa, (siempre es perenne la sed, aunque 

no el fluir), no las baldosas de cemento carentes de estupor,
no la usura y los pecados originales,
la pestilencia de la servidumbre, las herraduras transversales en las costillas.
—Vos sabés de los ciegos fríos de la eternidad, de los siglos de cipreses
que incendian mi pecho, 
de lo extraño que resultan las estadísticas oficiales sobre muertos.
¿Tiene sentido algún abismo, el humo, la niñez suburbana con tantos desvelos
y esclerosis, con un silabario de esperma equivocado?
El lado oscuro de las aceras endureció mi hígado. Giran los espejos a destiempo
en los pensamientos: todos los muertos son la gota de tinta negra en la agenda.
Rezo sobre la tumba del presente, el florecer de mi propio cadáver.

Barataria, 18.VII.2015