COFRE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

COFRE

Per a qualsevol eternitat, els eclipsis i les seues ensopegades de desbravament.
El món ací és una mena de foscors innocents: en tant buit cava
la nuesa la seua ombra, el desgel de l’espill,
tot l’exhaust i implacable que tenen les cantonades dels racons.
Cap al fons m’arrossega l’infern dels pensaments, aqueix poderós

corc de tomba fincada als peus. Als quatre abrics de la paret,
pul·lulen els trapezis de les palpebres.
U mai no acaba de comprendre la pell fosca dels barrets, o l’obliqüitat
De les illades lligades a la boca, o els nombrosos paraigües liquats amb les dents
de la pluja: quantes vegades òbric la teua dentadura, la tancadura dels teus mars,
el bar inusual de les pulsacions, aqueixa respiració de pa desvetlat.
De la història sempre guardem amb secret els segells postals, allò
que ens fa cavalcar, o ens atrapa en la banyera i recordem el llenguatge
dels mocadors, sense massa especulacions.
—Del cofre, el desgast insaciable de la fusta, els dies de precocitat excèntrica.

Al capdavall, la realitat no és un joc, sinó una ombra
en els talons, una frontera amb pany i moltes fatigues.
Davant de la gravetat dels ardiments, em torne un posseït de certes convulsions
encarnades en l’espinada de la consciència. Ací no es veuen les esquerdes
dels vaixells, ni la condició d’oblit de tant suïcidi. (Només em resten 
els records sobre el filferro de pega de la llengua.
Només tu, concèntrica, en el sil·labari ebri de la construcció del palpebreig.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

COFRE

Para cualquier eternidad, los eclipses y sus tropezones de desahogo.
El mundo aquí es una suerte de inocentes oscuridades: en tanto vacío cava
la desnudez su sombra, el deshielo del espejo,
todo lo exhausto e implacable que tienen las esquinas de los rincones.
Hacia el fondo me arrastra el infierno de los pensamientos, esa poderosa carcoma

de tumba afincada en los pies. Sobre los cuatro abrigos de la pared,
pululan los trapecios de los párpados.
Uno nunca termina de entender la piel oscura de los sombreros, o la oblicuidad
de los ijares pegados a la boca, o los muchos paraguas licuados con los dientes
de la lluvia: cuántas veces abro tu dentadura, la cerradura de tus mares,
el bar insólito de las pulsaciones, esa respiración de pan desvelado.
De la historia siempre guardamos con sigilo los sellos postales, aquello
que nos hace cabalgar, o nos atrapa en la bañera y recordamos el lenguaje
de los pañuelos, sin muchas especulaciones.
—Del cofre, el desgaste insaciable de la madera, los días de excéntrica precocidad. 

Después de todo, la realidad no es un juego, sino una sombra
en los calcañales, una frontera con cerradura y con muchos cansancios.
Ante la gravedad de los ardimientos, me vuelvo poseso de ciertas convulsiones
encarnadas en el espinazo de la conciencia. Aquí no se ven las grietas
de los barcos, ni la condición de olvido de tanto suicidio. (Sólo me quedan 
los recuerdos sobre el alambre de pez de la lengua.
Sólo vos, concéntrica, en el silabario ebrio de la construcción del parpadeo.)
Barataria, 19.VII.2015