Imagen congida del FB de Pere Bessó
SIMETRIA DEL CAOS
En quin punt el caos és l’al·legoria perfecta de l’univers, el pes absolut
del temps? Els ulls adquireixen la tonalitat de les paràboles.
Ens desfem en aquesta espiral de voltes i crits i convulses pesantors.
Tot el bram és simètric als dies de la diàspora: Quantes infàncies
necessitem per a batre les ales? Quants dies sense nit per a agranar
amb tot? —Davant de nosaltres, els somnis i el coixí en l’arbre
de la mort: nosaltres, aqueixa forma del caos.
Tot el cànter de la nit és volta fosca; ocell sense alé, la porta,
que absorbeix la humanitat dels sanglots i els cansaments de l’alé.
—Tota aquesta simetria de l’anarquia o l’embolic, ens prem fins al polze
de la incertesa. La gota del crepuscle ens trenca les illades.
Què significa, llavors, aquesta paritat de pàtries mortes i romputs trencs d’alba?
Què hi ha en l’ombra del sexe que ens ajunta, món inventat pels ulls?
De quines aigües grises la tristesa d’aquest temps, el vertiginós minut
del plor, els ossos punxants de la soledat?
En l’harmonia de les esquerdes, creix el crit fins a ofegar-nos.
Hi ha desenfré com desordre en tot el món: avancen les preguntes,
però no el decor. Tot és morir sense trobar el pany. Tot és viure cap
al llarg lament de les improbabilitats.
En l’ànima bessona d’aquests amuntegaments, els ciris inacabables del solstici;
(flueix la boca suplicant del jo negre de la saliva seca: és vida aquest huracà
de violins, el pètal podrit de l’angoixa?)
Zumzumeja el metall que ens fa mal en les ulleres; el semen arraulit del sens fi…
En l’ànima bessona d’aquests amuntegaments, els ciris inacabables del solstici;
(flueix la boca suplicant del jo negre de la saliva seca: és vida aquest huracà
de violins, el pètal podrit de l’angoixa?)
Zumzumeja el metall que ens fa mal en les ulleres; el semen arraulit del sens fi…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
SIMETRÍA DEL CAOS
¿En qué punto el caos es la alegoría perfecta del universo, el peso absoluto
del tiempo? Los ojos adquieren la tonalidad de las parábolas.
Nos deshacemos en esta espiral de bóvedas y gritos y convulsas pesadumbres.
Todo el bramido es simétrico a los días de la diáspora: ¿Cuántas infancias
necesitamos para impulsar las alas? ¿Cuántos días sin noche para barrer
con todo? —Delante de nosotros, los sueños y la almohada en el árbol
de la muerte: nosotros, esa forma del caos.
Todo el cántaro de la noche es bóveda oscura; pájaro sin respiro, la puerta,
que absorbe la humanidad de los sollozos y los cansancios del aliento.
—Toda esta simetría de la anarquía o el embrollo, nos aprieta hasta el pulgar
de la incertidumbre. La gota del crepúsculo nos rompe los ijares.
¿Qué significa, entonces, esta paridad de patrias muertas y rotos amaneceres?
¿Qué hay en la sombra del sexo que nos junta, mundo inventado por los ojos?
¿De qué aguas grises la tristeza de este tiempo, el vertiginoso minuto
del sollozo, los huesos punzantes de la soledad?
En la armonía de las grietas, crece el grito hasta ahogarnos.
Hay desenfreno como desorden en todo el mundo: avanzan las preguntas,
pero no el decoro. Todo es morir sin encontrar la cerradura. Todo es vivir hacia
el largo lamento de las improbabilidades.
En el alma gemela de estos agolpamientos, los cirios inacabables del solsticio;
(fluye la boca suplicante del yo negro de la saliva seca: ¿es vida este huracán
de violines, el pétalo podrido de la angustia?)
Zumba el metal que nos duele en las ojeras; el semen acurrucado del sinfín…
Barataria, 06.VII.2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario