BACINETA

Imagen cogida de la red

BACINETA

I qui sap si és un altre llibre líquid del sedàs, la rosa vessada de sobte en la dringadissa de les gotes? I en la seua aroma, qui empara les destrosses, el dia rere dia bolcat en el seu fervor? Somie davant de cada conjur, espie el fil que flueix i arriba als lòbuls, cap a les sirenes dormides en l’orgia. Plou. Què diria Magritte, Miró en atenció als somnis, al jardí a soles sentint el desconcert, l’ars poètica de la garrotxa o el bel sense trellat dels vil•lans? —L’ancià al costat del seu cresol compta el temps, la forqueta de la nit dels records, el plec de sospirs que ofega el paper, la història sense herois damunt de la gespa silvestre. La dona, l’home amb le seues vanes clarors. Sense dubte una follia necessària, afonar-se en l’objecte com una altra manera de bracejar en les andanes, en l’amagatall gotejant la misèria. No hi ha cap vestit contra les inclemències, llevat de les inclemències mateixes, l’ixcanal sense pulcritud, les aigües brutes dels engolidors que la història va vessant en els televisors i els periòdics. En el respir el metall sord del pedestal profà, el violent mercat intransitiu dels llauners, els símbols inefables de les etimologies, la raó de meditar en la teología fins al punt de traspassar l’au fènix les rajoles del mur de cendra. Advertesc cada dia que és necessari netejar el trenc d’alba.

“Bacinica” [‘Bacineta’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

BACINICA

¿Y quién sabe si es otro libro líquido del cedazo, la rosa derramada, de pronto en el tintineo de las gotas? Y en su aroma, ¿quién ampara los destrozos, el día a día volcado en su fervor? Sueño frente a cada conjuro, espío el hilo que fluye y llega a los lóbulos, hacia las sirenas dormidas en la orgía. Llueve. ¿Qué diría Magritte, Miró en atención a los sueños, al jardín a solas oyendo el desconcierto, el ars poética del breñal o el balido sin cordura de los vilanos? —El anciano junto a su candil cuenta el tiempo, la horqueta de la noche de los recuerdos, el pliego de suspiros que ahoga el papel, la historia sin héroes sobre el césped silvestre. La mujer, el hombre con sus vanas claridades. Sin duda una locura necesaria, hundirse en el objeto como otra forma de bracear en los andenes, en el escondite goteando la miseria. No hay traje alguno contra las inclemencias, salvo las inclemencias mismas, el ixcanal sin pulcritud, las sucias aguas de los tragantes que la historia va derramando en los televisores y los periódicos. En el respiro el metal sordo del pedestal profano, el violento mercado intransitivo de los hojalateros, los símbolos inefables de las etimologías, la razón de meditar en la teología al punto de traspasar el ave fénix los ladrillos del muro de ceniza. Advierto cada día que es necesario limpiar el amanecer.

Barataria, 21.VIII.2012