jueves, 18 de febrero de 2021

ARBRE│ ÁRBOL

 

Imagen tomada del FB de Pere Bessó




ARBRE

 

 

Cada arbre, des de l’horitzó, és el portaveu del vent,

invent de l’ombra.

No hi ha cap altra filosofia: l’ull escriu en l’escorça tots els seus atributs,

i reviu el riu de set de la trementina.

No hi ha cap altre esbós que pervisca en el mapa de la tinta, alta veu

en la llanterna de les arrels. (Des del començ de l’alba,

acomoda el cerç a l’aleteig, i desprèn l’aforisme de les brases.)

Si algú ho dubta, respira en el quadern amb l’escalfred propi de l’alfabet.

Si algú el mira, és als trens i en acabant a la cendra de la paraula.

Si algú cruix, és l’alfabet en el paraigües de la pàgina.

Vós, amb les teus sobtades raneres dessota del llençol…

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ÁRBOL

 

 

Cada árbol, desde el horizonte, es el vocero del viento,

invento de la sombra.

No existe otra filosofía: el ojo escribe en la corteza todos sus atributos,

y revive el río de sed de la trementina.

No hay otro boceto que perviva en el mapa de la tinta, alta voz

en la linterna de las raíces. (Desde el comienzo del alba,

acomoda el cierzo al aleteo, y desprende el aforismo de los rescoldos.)

Si alguien lo duda, respira en el cuaderno con el escalofrío propio

                                                                                        [del alfabeto.

Si alguien lo mira, está en los trenes y después en la ceniza de la palabra.

Si alguien cruje, es el alfabeto en el paraguas de la página.

Vos, con tus estertores súbitos debajo de la sábana…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


A ULLS CLUCS│ A PIE JUNTILLAS

 

© Obra de Jean-Pierre Lafrance



A ULLS CLUCS

 

 

Caminem a ulls clucs damunt del vel de sang dels porus oberts

i sentenciem amb rigorositat les transgressions als vells manuals,

aquests breviaris sense persianes de goig, ni lladrioles per a guardar

cadascun dels pressentiments d’ulls i pits commoguts.

En realitat un vol jugar a la claredat i pacta abismes al cercle

de l’ombra, amb certs caragols emmidonats de saliva.

(Em quede atònit davant de la copulació en els mobles, davant del rest

a boca canó dels que naufraguen en el fullatge.)

Cada vegada hipoteque el meu crit en l'evangeli de l’horitzó i embalsame

ideogrames mòrbids que res no tenen a veure amb la dansa

de l’horitzó, ni amb els ulls dispersos d’un veler de torxes.

Les esfinxs reciten paraules als ocells: i ací proposen

totes le seues virtuts, sagna l’eloqüència de les sandalies,

no obstant les afeccions són el taló d’Aquil•les en l’alè.

A la fi, blindes totes les portes com un dogma, però al carrer

continua la vocació per les declamacions: aqueix altre formigueig

que perviu en el subconscient dels espants fugitius de la nit.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A PIE JUNTILLAS

 

 

Caminamos a pie juntillas sobre el velo de sangre de los poros abiertos

y sentenciamos con rigurosidad las transgresiones a los viejos manuales,

esos breviarios sin persianas de júbilo, ni alcancías para guardar

cada uno de los presentimientos de ojos y pechos conmovidos.

En realidad uno quiere jugar a la claridad y pacta abismos en el redondel

de la sombra, con ciertos caracoles almidonados de saliva.

(Me quedo atónito ante la copulación en los muebles, ante el ristre

a quemarropa de los que naufragan en el follaje.)

Cada vez hipoteco mi grito en el evangelio del horizonte y embalsamo

ideogramas mórbidos que nada tienen que ver con la danza

del horizonte, ni con los ojos dispersos de un velero de antorchas.

Las esfinges recitan palabras a los pájaros: y ahí proponen

todas sus virtudes, sangra la elocuencia de las sandalias,

no obstante las afecciones son el talón de Aquiles en el aliento.

—Al final, blindás todas las puertas como un dogma, pero en la calle

sigue la vocación por las declamaciones: ese otro hormigueo

que pervive en el subconsciente de los espantos fugitivos de la noche.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


miércoles, 17 de febrero de 2021

SAGA DEL TEMPS│ ZAGA DEL TIEMPO

 

Imagen Pinterest



SAGA DEL TEMPS

 

 

Darrere de cadascú, els brots sols de la llum i l’udol de la vesprada,

En la seua vasta abstracció. (En lo profund, l’ombra invasora),

i la set com una agrunsadora lenta d’espills a l’atzar de la gratuïtat

dels buits que oscil•len omnipotents en les mirades.

Les ombres amb la seua forma de pupil•la travessen la memòria;

l’argila ascendeix fins a les vèrtebres amb la seua intempèrie de gola:

darrere l’aridesa que dessagna la tendresa, en la seua desventura invariable;

l’orquestra de les aigües inunda els sentits fins al punt de tornar

impossible les pupil•les. Pense en els espills a discreció dels ulls.

(Sempre, a la fi del laberint, el no-res: origen de la pira.)

Vindrà després el mar del caliu, la flama esperitada de la foguera.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ZAGA DEL TIEMPO

 

 

Detrás de cada cual, los brotes solos de la luz y el aullido de la tarde,

en su vasto ensimismamiento. (En lo profundo, la sombra invasora),

y la sed como un columpio lento de espejos al azar de la gratuidad

de los vacíos que oscilan omnipotentes en las miradas.

Las sombras con su forma de pupila atraviesan la memoria;

la arcilla asciende hasta las vértebras con su intemperie de garganta:

atrás la aridez que desangra la ternura, en su desventura invariable;

la orquesta de las aguas inunda los sentidos hasta el punto de volver

imposible las pupilas. Pienso en los espejos a discreción de los ojos.

(Siempre, al final del laberinto, la nada: origen de la pira.)

Vendrá después el mar del rescoldo, la flama posesa de la hoguera.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga



martes, 16 de febrero de 2021

VIATGE ENTRE XIPRERS│ VIAJE ENTRE CIPRESES

 

Imagen de la red



VIATGE ENTRE XIPRERS

 

 

En aquest llarg viatge, els crepuscles grisos de xiprers. I el cadàver

de la son en la carn freda de les setmanes presents.

La llum dels altars que s’esbargeix en cada vent en tràngol

fins a detindre’s en els murs. Els braços en la redonor del silenci.

Em mosseguen els carruatges en ruïnes dels cementiris,

la llengua llarga del desdeny i aqueix firmament de boques callades.

(Al punt també les ombres s’emboliquen amb els somnis,

la llum avantpassada de l’estrany, la pols de les carnisseries i els punts

cardinals. I la tortura d’ombres en la foguera del paviment.)

en l'allau de la boca, de la pell de xiprers pervertida en el so.

Quan les hores transcorren en l’humà, només el designi

és l’estrateg de la indulgència, si hi ha una altra lectura,

desconec la seua fonètica. Si hi ha d’altres perfums són els del ferment

de la podridura, els talls tristes de les meues pupil•les mortes.

No sé qui és, si un dia es convertirà en llum, la mort que acaba

foradant el camí, des de l’interior com a apòzema damunt de la taula.

Per més, la pluja només puja de to les raneres, la transitorietat

és el guix que refà els catàlegs, regalima la cendra en el suplici.

De vegades renegue d’aquest viatge de braços tallats, de la fuga

en l’allau de la boca, de la pell de xiprers pervertida en el so.

Barataria, 2014

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VIAJE ENTRE CIPRESES

 

 

En este largo viaje, los crepúsculos grises de cipreses. Y el cadáver

del sueño en la carne fría de las semanas presentes.

La luz de los altares que se esparce en cada viento en trance hasta

detenerse en los muros. Los brazos en la redondez del silencio.

Me muerden los carruajes en ruinas de los cementerios,

la lengua larga del desdén y ese firmamento de calladas bocas.

(Al punto también las sombras se enredan con los sueños,

la luz antepasada de lo extraño, el polvo de las carnicerías y los puntos

cardinales. Y la tortura de sombras en la fogata del pavimento.)

Cuando las horas transcurren en lo humano, solo el designio

es el estratega de la indulgencia, si hay otra lectura,

desconozco su fonética. Si hay otros perfumes son los del fermento

de la podredumbre, los tallos tristes de mis pupilas muertas.

No sé quién es, si un día se convertirá en luz, la muerte que acaba

horadando el camino, desde el interior como pócima sobre la mesa.

Por más, la lluvia sólo sube de tono los estertores, la transitoriedad

es la tiza que rehace los catálogos, chorrea la ceniza en el suplicio.

A veces reniego de este viaje de brazos cortados, de la fuga

en el alud de la boca, de la piel de cipreses pervertida en el sonido.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga