domingo, 6 de septiembre de 2020

FANTASIA TORTURADA │ FANTASÍA TORTURADA

Imagen FB de Pere Bessó





FANTASIA TORTURADA




Hem tornat a passejar entre fantasies torturades i dies de fred.
Tot és diferent ara que respirem aquests vells carrers,
que gemegaren entre nosaltres i cremaren de volença;
el temps ha escampat amb la urgència de la fluïdesa, sense esmena.
Recorde aquest llenç verd i groc del David Comunity Park
i les apòzemes de llum del Sherwood Park.
Ací ni tan sols les insinuacions de l’oblit, sinó l’espill
de música de la set damunt de la molsa i la reguera de fulles.
De tot aquell hivern en aquesta ciutat, el record visible
entre les meues mans i els esgarraps d’infinit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FANTASÍA TORTURADA




Hemos vuelto a deambular entre fantasías torturadas y días de frío.
Todo es diferente ahora cuando respiramos esas viejas calles,
que gimieron entre nosotros y ardieron de querencia;
el tiempo se nos ha ido con la urgencia de la fluidez, sin reparo.
Recuerdo ese lienzo verde y amarillo del David Comunity Park
y las pócimas de luz del Sherwood Park.
Ahí ni siquiera las insinuaciones del olvido, sino el espejo
de música de la sed sobre el musgo y el reguero de hojas.
De todo aquel invierno en esa ciudad, el recuerdo visible
entre mis manos y los rasguños de infinito.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

ESPERA TARDÍVOLA │ ESPERA TARDÍA

Imagen FB de Pere Bessó






ESPERA TARDÍVOLA




I després l’espera al costat del vent de vesprada del parpelleig a la porta.
Apagada la llum, les ombres es rebolquen als ulls.
Ara l’espera es tardívola com el fangar que put a incertesa,
ho és també, el fosc fragor de les paraules, l’imperi d’un moll.
I aquest recordar simplement tants oblits.
Ja la set i la fam no compten, tampoc la mudesa extraviada.
Davant el buit esdentegat de l’avidesa vençuda, l’esquelet tardívol
dels darrers esquinçalls del temps, el túnel de la foscor.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESPERA TARDÍA




Y luego la espera junto al viento de tarde del parpadeo en la puerta.
Apagada la luz, las sombras se revuelcan en los ojos.
Ahora la espera es tardía tal el lodazal que huele a incertidumbre,
lo es también, el oscuro fragor de las palabras, el imperio de un muelle.
Y este simplemente recordar tantos olvidos.
Ya la sed y el hambre no cuentan, tampoco la mudez extraviada.
Ante el hueco desdentado de la avidez vencida, el esqueleto tardío
de los últimos jirones del tiempo, el túnel de la oscuridad.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

sábado, 5 de septiembre de 2020

ASPIRACIÓ │ ASPIRACIÓN

Imagen FB de Pere Bessó





ASPIRACIÓ




Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.
Vicente Aleixandre




No hi ha paraules per a aquesta urgència de somnis, ni una llum tèbia que s’ajuste al paisatge de la nit, ni tan sols un ocell simulat que perboque damunt de les imatges que es veuen a l’espill. Camine per damunt d’esglaons eriçats de mosques, entre vells portons de sal oxidada. Ara que me’n recorde, un juga a múltiples disfresses o a refugis on hi haja un llit, o un pit de cerç que ens dure una eternitat. De vegades només vull posar-li ànima als carrers, una rosa abans que no es podresca en una cistella de verdures, una porta en el fons de la qual no es miren els excusats, un foc que creme el temps i les llàgrimes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ASPIRACIÓN




Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.
Vicente Aleixandre




No hay palabras para esta urgencia de sueños, ni una luz tibia que se ajuste al paisaje de la noche, ni siquiera un pájaro simulado que vomite sobre las imágenes que se ven en el espejo. Camino sobre peldaños erizados de moscas, entre viejos portones de sal oxidada. Ahora que lo recuerdo, uno juega a múltiples disfraces, o a refugios donde haya una cama, o un pecho de cierzo que nos dure una eternidad. A veces solo quiero ponerle alma a las calles, una rosa antes que se pudra en un canasto de verduras, una puerta en cuyo fondo no se miren los retretes, un fuego que queme al tiempo y las lágrimas.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

OMBRA DE L’AIGUA │ SOMBRA DEL AGUA

Imagen FB de Pere Bessó







OMBRA DE L’AIGUA




Davall de les paraules, l’ombra de l’aigua i els maleficis  d’un pètal caigut, el joc escanyat d’algun sanglot. Davant de la culpa ballen els espectres abans d’hora, sense res més que les culpes d’un torb llardós. Davant del tabalot líquid de tot el somiat, una engruna dels teus porus de fang, em curulla els costats, o el cadàver del badall. Sempre és canviant la soledat sola d’una matinada indefinida, d’una llum remota de penes, d’una danda d’agulles sostinguda en l’alè, a punt de ferir la nuesa absent i fer enrojolar, repetidament, la làmina de l’espill de l’abisme. Em pecaça un ganivet hostil d’espills massa irremeiable per aquest ara que tan sols és faula sense cap quinta essència.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRA DEL AGUA




Debajo de las palabras, la sombra del agua y los maleficios de un pétalo caído, el juego ahogado de algún sollozo. Ante la culpa bailan los espectros prematuramente, sin nada más que las culpas de una ventisca mugrienta. Ante el alboroto líquido de todo lo soñado, una pisca de tus poros de barro, me colma los costados, o el cadáver del bostezo. Siempre es cambiante la soledad sola de una madrugada indefinida, de una luz remota de penas, de una danza de agujas sostenida en el aliento, a punto de herir la desnudez ausente y hacer sonrojar, repetidamente, la lámina del espejo del abismo. Me persigue un cuchillo hostil de espejos demasiado irremediable para este ahora que solo es fábula sin ninguna quintaesencia.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga