miércoles, 19 de agosto de 2020

DESBALANÇ │ DESBALANCE

Imagen FB de Pere Bessó





DESBALANÇ




Abans ja passà la pluja i creuà núvols i pit. Des de llavors la recorde. Guarde silenci. En un espill líquid se n’anaren els colors i aquells ulls d’infància remota. Potser, avui, acudirà una gota de salmorra a aquesta ungla d’insomni darrere d’un taüt. (Per si de cas, exorcitze el meu deliri en un lavabo de molsa fins a sentir el batec d’un bisturí en la meua aorta. Una mosca infestada d’obscenitats urgeix de l’escòria tallada que deixa la febre. En la consciència, cap estupor no rosega el desbalanç inconfés.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESBALANCE




Ya antes pasó la lluvia y cruzó nubes y pecho. Desde entonces la recuerdo. Guardo silencio. En un espejo líquido se fueron los colores y aquellos ojos de infancia remota. Acaso, hoy, acuda una gota de salmuera a esta uña de insomnio en pos de un ataúd. (Por si acaso, exorcizo mi delirio en un lavabo de musgo hasta sentir la pulsación de un bisturí en mi aorta. Una mosca infestada de obscenidades urge de la escoria sajada que deja la fiebre. En la conciencia, ningún estupor roe el desbalance inconfeso.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

IRRACIONALITAT │ IRRACIONALIDAD

©Fotografía de Maria Amparo Vercher Hervàs,






IRRACIONALITAT




És de boira la peüngla que s’esmuny als meus ulls, d’ensopegades el bassal de sal que s’embolica en la llengua, d’iracúndies les fosques placentes de l’ebrietat desenterrada de l’eixam. Ens ofega la pluja de pus entre les dents i el riure fosc dels trens enmig de la malesa de la sang. Ens fa mal el corc del dol en una ciutat que fornica amb les heretgies, en aquesta ciutat en què hom fuig de les decapitacions sumàries. (Sona la nit en un cor de metall i es prolonguen les ulleres de l’aurora.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




IRRACIONALIDAD




Es de niebla la pezuña que resbala en mis ojos, de tropezones el charco de sal que se enreda en la lengua, de iracundias las oscuras placentas de la ebriedad desenterrada del enjambre. Nos ahoga la lluvia de pus entre los dientes y la risa oscura de los trenes en medio de la maleza de la sangre. Nos duele la carcoma del luto en una ciudad que fornica con las herejías, en esa ciudad en la que uno huye de las decapitaciones sumarias. (Suena la noche en un corazón de metal y se prolongan las ojeras de la aurora.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga
©Fotografía de Maria Amparo Vercher Hervàs,

MENTRE, L’ ETERNITAT │ MIENTRAS, LA ETERNIDAD

Imagen FB de Pere Bessó






MENTRE, L’ ETERNITAT




Mentre, l’eternitat es perd als jardins cecs dels parcs, desfilen les estàtues en un país cec de tambors ofegats: a estones només són transparents els cementiris que es duen en l’ànima, les sordes ficcions de les ales escapçades, en un despertar de jardins sense alè. Crema la fúcsia dels rellotges en la fusta cremada dels rituals: cauen le flassades inermes del pit com fulles despreses de tardor.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MIENTRAS, LA ETERNIDAD




Mientras la eternidad se pierde en los jardines ciegos de los parques, desfilan las estatuas en un país ciego de tambores ahogados: a ratos solo son transparentes los cementerios que se llevan en el alma, las sordas ficciones de las alas decapitadas, en un despertar de jardines sin respiración. Arde la fucsia de los relojes en la leña quemada de los rituales: caen las cobijas inermes del pecho como hojas desprendidas de otoño.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

martes, 18 de agosto de 2020

PESANTOR DE L’OFEC │ PESADEZ DEL AHOGO

Imagen FB de Pere Bessó





PESANTOR DE L’OFEC




Des del paisatge dels ulls, mire d’esmenar el somriure que s’alimenta d’un món incert. Certs trencs d’alba són premonitoris quan un veu l’arna acostada a les finestres. Les distàncies sempre tenen el seu ardit de sal a l’hora de restaurar el coixí: cada record és un drama en la sang sorda de les paraules: se’n va la pau i ve el sender d’ombres que fa mal com una absència. Sovint la gola es torna goteig de nitroglicerina, o un idioma pesant en els ulls, o una llum de ferro que ens ofega.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PESADEZ DEL AHOGO




Desde el paisaje de los ojos, intento remendar la sonrisa que se alimenta de un mundo incierto. Ciertos amaneceres son premonitorios cuando uno ve la polilla arrimada a las ventanas. Las distancias siempre tienen su ardid de sal a la hora de restaurar la almohada: cada recuerdo es un drama en la sangre sorda de las palabras: se va la paz y viene el sendero de sombras que duele como una ausencia. A menudo la garganta se torna goteo de nitroglicerina, o un idioma pesado en los ojos, o una luz de hierro que nos ahoga.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga