sábado, 23 de mayo de 2020

LLUNA D’ANTANY

Imagen FB de Pere Bessó





LLUNA D’ANTANY




En la foscor, l’astrolabi del temps i el desfogament de la llum en el seu laberint d’abís silenciós. Si almenys el silenci minvara el foc de la tempesta, no hi hauria tombes trencades al meu pit, ni murs arran dels meus ulls. En la lluna d’antany de la carn la ingenuïtat assentida de la broma i un litoral de batecs sense usura. Fuig allò proper i s’acosta el remot: tot és oblit i no pas mansuetud; al costat de la llosa, el dol líquid de la respiració, la boca talada de la seua verdor. Si tot tinguera un llit perfecte, l’ebrietat del firmament seria visible per a nosaltres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUNA DE ANTAÑO




En lo oscuro, el astrolabio del tiempo y el desfogue de la luz en su laberinto de abismo silencioso. Si tan solo el silencio menguara el fuego de la tormenta, no habría tumbas rotas en mi pecho, ni muros al ras de mis ojos. En la luna de antaño de la carne la ingenuidad asentida de la bruma y un litoral de pálpitos sin usura. Huye lo próximo y se acerca lo remoto: todo es olvido y no mansedumbre; al lado de la losa, el luto líquido de la respiración, la boca talada de su verdor. Si todo tuviese un cauce perfecto, la ebriedad del firmamento nos sería visible.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 22 de mayo de 2020

ARTIFICI

Imagen FB de Pere Bessó






ARTIFICI




A través de totes les màscares, aqueixa màscara que no coneixem, l’altra sense afaits davant de l’espill. No és l’ala, sinó la part cega del pètal, aqueix altre temps d’un fèretre desconegut, sense llum sota d’un món i un discurs, ja cremats. El so de la nit la desvetla com una campana de fang, com la rosa que desapareix en la llengua d’un mur d’agulles. El maquillatge cobreix les cicatrius d’aquell laberint clavat al tòrax; una caverna de fum traspua el fred de les paraules: és una torxa de buits on no hi ha respostes, sinó muntanyes de forats a les temples.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ARTIFICIO




A través de todas las máscaras, esa máscara que no conocemos, la otra sin afeites frente al espejo. No es el ala, sino la parte ciega del pétalo, ese otro tiempo de un féretro desconocido, sin luz debajo de un mundo y un discurso, ya quemados. El sonido de la noche la desvela como una campana de barro, como la rosa que desaparece en la lengua de un muro de agujas. El maquillaje cubre las cicatrices de aquel laberinto clavado en el tórax; una caverna de humo exuda el frío de las palabras: es una antorcha de vacíos donde no hay respuestas, sino montañas de agujeros en las sienes.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 21 de mayo de 2020

AMPUTACIONS

Imagen FB de Pere Bessó






AMPUTACIONS




I do nor even have ashes to rub into my eyes.
James Wright




Entre el cel i la terra, les amputacions com un jardí de crisantems tallats per l’ullal de serps de parracs. L’escalpel, ací, a la vora del monyó de somnis i els ulls trencats d’un cementiri de silencis, quasibé un escapulario de gemecs en un sostre gèlid de ferides. Ballen els cresols en el buit de la saliva, el tren sense ales en una olla de records, els dies sencers de boira en els parcs. (Ets el que jo sóc: un instant en el terror que imaginem, un cor d’ossos, en el judici final que ressona en la llum sorda de la fusta.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AMPUTACIONES




I do nor even have ashes to rub into my eyes.
James Wright




Entre el cielo y la tierra, las amputaciones como un jardín de crisantemos cortados por el colmillo de serpientes de harapos. El escalpelo, ahí, junto al muñón de sueños y los ojos rotos de un cementerio de silencios, casi un escapulario de gemidos en un techo gélido de heridas. Bailan los candiles en el hueco de la saliva, el tren sin alas en una olla de recuerdos, los días enteros de niebla en los parques. (Eres lo que yo soy: un instante en el terror que imaginamos, un corazón de huesos, en el juicio final que resuena en la luz sorda de la madera.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 20 de mayo de 2020

BORDELL DEL SOMRIURE

Imagen FB de Pere Bessó





BORDELL DEL SOMRIURE




The sour breath
Will vanish in a day.
Sylvia Plath




Ja he tancat la porta al possible joc de la fullaraca. Uns centaus dringuen al pessebre de les butxaques, o pengen de la forqueta de la nit ocells negres de lascívia. (Ni somies, al coll, amb tonells de vaques magres en un manicomi, ni amb el cel nan d’un caliu de llengua espessa de callositats.) Un vi negre té millor gust a una nit constel·lada d’ombres fastigoses: bull el paradís en un davantal de vinagre, mentres el fum emmuralla la ciutat i els espills, aqueixa tristor que ens dóna la puta càrcer en què vivim.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUPANAR DE LA SONRISA




The sour breath
Will vanish in a day.
Sylvia Plath




Ya he cerrado la puerta al posible juego de la hojarasca. Unos centavos tintinean en el pesebre de los bolsillos, o cuelgan de la horqueta de la noche pájaros negros de lascivia. (Ni sueñes, al cuello, con toneles de vacas flacas en un manicomio, ni con el cielo enano de un rescoldo de lengua tupida de callosidades.) Un vino tinto sabe mejor a una noche constelada de sombras asquerosas: hierve el paraíso en un delantal de vinagre, mientras el humo amuralla la ciudad y los espejos, esa tristeza que nos da la puta cárcel en que vivimos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga