FANTASIES DE L’EFÍMER

Imagen FB de Pere Bessó

FANTASIES DE L’EFÍMER

Un rellotge de roses marcides mossega laberints de cendra,
mentre l’ungla de la lluna gemega damunt de la pell abonyada del tràfec.
A estones són unànimes els ocells damunt de la forca del frenesí.
A estones el silenci inquisitiu de les paraules,
els ulls que contrasten amb la complicitat ostensible de la morbositat,
a estones les rugues endurides del rictus, la llum erràtica, esmolada
de la desconfiança, el cap de peix maldestre i cec.
A estones, ella, mirant les papallones rogenques i inversemblants
del cel, el voltor irresistible d’un tapaboques,
l’absolut reprimit, el rampell del temps sense poder embastar-lo.
A estones, és clar, l’aire sòrdid, l’absurd del país
en fotografies, al costat del Sagrat Cor de Jesús i unes espelmes.
A estones el quequejar enrogit de la darrera ranera de la còpula.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

FANTASÍAS DE LO EFÍMERO

Un reloj de rosas marchitas muerde laberintos de ceniza,
mientras la uña de la luna gime sobre la piel abollada del tráfago.
A ratos son unánimes los pájaros sobre la horqueta del frenesí.
A ratos el silencio inquisitivo de las palabras,
los ojos que contrastan con la complicidad ostensible del morbo,
a ratos las arrugas endurecidas del rictus, la luz errática, afilada
de la desconfianza, la cabeza de pez torpe y ciego.
A ratos, ella, mirando las mariposas rojizas e inverosímiles
del cielo, el buitre irresistible de una bufanda,
el absoluto reprimido, el arrebato del tiempo sin poder hilvanarlo.
A ratos, claro, el aire sórdido, el absurdo del país
en fotografías, junto al Sagrado Corazón de Jesús y unas velitas.
A ratos el tartamudeo enrojecido del último estertor de la cópula.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

ESTRANY TRENC D’ALBA

©Pintura de Robert Roth

ESTRANY TRENC D’ALBA

Lladruguen al meu voltant els gossos desvetlats de la pedra tosca: al seu tall sord de dents, els ulls buidats per l’abandó i aquella llàgrima perbocada sobre la impotència. Giren els ulls com escalpels d’un cavall cremat pels taüts del cel. Tanta nit acumulada en la pell de les meues quimeres! Ara em resulta estrany i dubtós el fuet de la indiferència; estranya, també, la porta del llampec, aquest fred cru de cada trenc d’alba. Si alguna cosa ens queda, és allò que mai no abastàrem: només fugir de la crueltat d’un grapat de tile.

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESTRAÑO AMANECER

Ladran a mi alrededor los perros desvelados de la piedra pómez: en su filo sordo de dientes, los ojos vaciados por el abandono y aquella lágrima vomitada sobre la impotencia. Giran los ojos como escalpelos de un caballo quemado por los ataúdes del cielo. ¡Tanta noche acumulada en la piel de mis quimeras! Ahora me resulta extraño y dudoso el látigo de la indiferencia; extraña, también, la puerta del relámpago, este frío crudo de cada amanecer. Si algo nos queda, es lo que nunca alcanzamos: solo huir de la crueldad de un puñado de tile.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

©Pintura de Robert Roth

AUTOMATISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

AUTOMATISME

Veig com bramen els caps trencats en una desfilada indefinible.
Com a ramat l’amputació d’ulls i memòria.
No té sentit aquest cadàver al qual li han buidat els ulls,
tampoc l’amnèsia amb els seus cascos atroços, ni els ulls urgits
de boira, ni la pudor amb les seues retines retortes.
És trist un país tancat en faenes de cec, sense revelacions,
amb botxins disfressats d’innocència.
La veritat que ix a la vista, es el crim perfecte a la raó.
Cruixen, desbocats, els cementiris com trens confusos:
ja veiem que el futur és un malson amb tapaboques,
ja veiem que el país està fet de repunts i fracassos reincidents

i patètics murals.
Només així m’explique l’horitzó i els seus vagits atroços.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AUTOMATISMO

Veo como mugen las cabezas rotas en un desfile indefinible.
Como rebaño la amputación de ojos y memoria.
No tiene sentido ese cadáver al que le han vaciado los ojos,
tampoco la amnesia con sus cascos atroces, ni los ojos urgidos
de niebla, ni el hedor con sus retinas retorcidas.
Es triste un país encerrado en labores de ciego, sin revelaciones,
con verdugos disfrazados de inocencia.
La verdad que salta a la vista, es el crimen perfecto a la razón.
Crujen, desbocados, los cementerios como trenes confusos:
ya vemos que el futuro es una pesadilla con tapabocas,
ya vemos que el país, está hecho de pespuntes y reincidentes
fracasos y patéticos murales.
Solo así me explico el horizonte y sus vagidos atroces.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

AGONIA EN CALMA

Imagen Pinterest

AGONIA EN CALMA

Regire en els fulls grocs de l’ebriesa, el temps indecís en les finestres, el bassal de les veus que es queden empantanades, l’agulla de cap florida a punt d’entrar als ulls. Cada vegada, la mirada silenciosa de les meues paraules i una llanterna de coixins: cada vegada, els ofecs es capbussen en l’aigua calma de les paràboles. Al peu de la gaubança, deixen de gotejar en el meu alè les mortalles.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AGONÍA EN CALMA

Remuevo en los folios amarillos de la ebriedad, el tiempo indeciso en las ventanas, el charco de las voces que se quedan empantanadas, el alfiler de moho a punto de entrar a los ojos. Cada vez, la mirada silenciosa de mis palabras y una linterna de almohadas: cada vez, los ahogos se zambullen en el agua calma de las parábolas. Al pie del júbilo, dejan de gotear en mi aliento las mortajas.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga