sábado, 14 de marzo de 2020

PRECIPICI

Imagen FB de Pere Bessó





PRECIPICI




El mar confús a la gola que mossega la sorra com un gos,
en el crit darrer de la gola. Al cap, panteixa, i exhala.
Amb tot aquest caos que vivim terminem en l’interminable
d’una llàgrima, en una nit aspra de bordells, clandestina
la rosada múltiple de l’èter.
Sempre resulta estranya una porció de morts, a l’hora de deixar
la vida en un pubis, entre saliva i nit, l’estany de la ferida de la lluna,
la brasa enroscada en la demesia.
El país ens fa mal amb el seu profètic quadern de cadàver: ens fa mal
a boca de canó la fossa de les paraules, la redonesa buidada
de la son, potser els rails de les escopinades com preceptes.
El país ens fa mal: en el seu abís, els enroscats discursos d’orina,
i aquelles finestres inconcluses a sobre del paviment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRECIPICIO




El mar confuso en la garganta que muerde la arena como un perro,
en el grito postrero de la garganta. Al cabo, jadea y exhala.
Con todo este caos que vivimos terminamos en lo interminable
de una lágrima, en una noche áspera de burdeles, clandestino
el rocío múltiple del éter.
Siempre resulta extraña una porción de muertos, a la hora de dejar
la vida en un pubis, entre saliva y noche, el lago de la herida
de la luna, la brasa enroscada en la demasía.
El país nos duele con su profético cuaderno de cadáver: nos duele
a quemarropa la fosa de las palabras, la redondez ahuecada
del sueño, tal vez los rieles de los escupitajos como preceptos.
El país nos duele: en su abismo, los enroscados discursos de orina
y aquellas inconclusas ventanas sobre el pavimento.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 13 de marzo de 2020

FULGOR DEL SOBREVOL

Imagen FB de Pere Bessó





FULGOR DEL SOBREVOL




En la marxa, una túnica d’agulles de cap marca la diferència.
O el vinagre dels temps inhòspit al pit.
Una túnica de sal mossega les meues ferides, la mateixa que desperta
sobre les escorfes de la inclemència.
En l’úter de l’ombra, cremen els cantons d’un cel que colpeja,
diligentment, aquesta set postrada i silenciosa.
En mi, una lluna de estrèpits soscava els meus braços. Banyega feroç,
en el somni, tota foscor, el rem de pedra de la meua barca,
el tropell d’escames en la meua gola.
Vençut l’aleteig, només el coàgul del rostoll, bullent de buits.
Mentre polsa la cendra, he d’esquinçar en dringadissa del batec,
i recordar el cresol de la darrera marea. O creuar la brea.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FULGOR DEL SOBREVUELO




En la marcha, una túnica de alfileres hace la diferencia.
O el vinagre de los tiempos inhóspito en el pecho.
Una túnica de sal muerde mis heridas, la misma que despierta
sobre las cáscaras de la inclemencia.
En el útero de la sombra, arden las esquinas de un cielo que golpea
diligentemente, esta sed postrada y silenciosa.
En mi, una luna de estruendos socava mis brazos. Cornea feroz,
en el sueño, toda oscuridad, el remo de piedra de mi barca,
el tropel de escamas en mi garganta.
Vencido el aleteo, solo el coágulo del rastrojo, hirviente de vacíos.
Mientras pulsa la ceniza, he de rasgar en tintineo del pálpito,
y recordar el candil de la última marea. O cruzar la brea.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 12 de marzo de 2020

REMINISCÈNCIA MALDESTRA

Imagen FB de Pere Bessó





REMINISCÈNCIA MALDESTRA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Ens anàrem fent d’aquestes catàstrofes sense sentit que emergeixen de les flassades. Hui tot ens aguaita en el iode de la pena, rendits ja de la roba de tendresa d’aquell temps sense rellotges. Sense un altre hivern, és inútil pensar en quanta deriva ens donava l’aigua. L’esdevenir sempre porta fulles grogues, o agulles de cap o de paraigües muts, o espills de batecs confosos. En el crit de la bava, les tantes pàgines en blanc com a afront als somnis.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TORPE REMINISCENCIA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Nos fuimos haciendo de esas catástrofes sin sentido que emergen de las cobijas. Hoy todo nos acecha en el yodo de la pena, rendidos ya de la ropa de ternura de aquel tiempo sin relojes. Sin otro invierno, es inútil pensar en cuánta deriva nos daba el agua. El devenir siempre trae hojas amarillas, o alfileres de mudos paraguas, o espejos de confundidos latidos. En el grito de la baba, las tantas páginas en blanco como afrenta a los sueños.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 11 de marzo de 2020

DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD

Imagen FB de Pere Bessó





DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD




Per si de cas, ací les aigües servides enfonsades al meu paladar.
Les mateixes aigües brutes que pul·lulen per tot arreu,
fins que es tornen llàgrima o dubtós plaer
de traus sinistres: tot és tortuós a través d’aquesta mena
d’exili quotidià, les esperances minvades pel tall
de l’alè pudent, la nuesa a llom per la voracitat de tantes
mutilacions a mans salves, o els filferros de la malenconia.
Damunt del muntonet de semen de l’ebriesa,
les disfuncions mentals de les investidures, o els esfínters
retinguts pel fred repetit de la finitud de les obcecacions.
Sempre restem a mercè que ens menten tots els dies.
De fet ens fan caminar amb amenaces diverses fal·làcies.
També ens dramatitzen l’esperit amb diferents disfresses
fins al punt de trepidar en la infinitud.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DRAMATIZACIÓN DE LA INFINITUD




Por si acaso, aquí las aguas servidas hundidas en mi paladar.
Las mismas aguas sucias que pululan por doquier,
hasta que se convierten en una lágrima o en dudoso placer
de ojales siniestros: todo es tortuoso a través de esta especie
de exilio cotidiano, las esperanzas cercenadas por el filo
del mal aliento, la desnudez a cuestas por la voracidad de tantas
mutilaciones a mansalva, o los alambres de la melancolía.
Sobre el montoncito de semen de la ebriedad,
las disfunciones mentales de las investiduras, o los esfínteres
retenidos por el frío repetido de la finitud de las obcecaciones.
Siempre estamos a merced de que nos mientan todos los días.
De hecho nos hacen caminar con amenazas diversas falacias.
También nos dramatizan el espíritu con diferentes disfraces
hasta el punto de trepidar en la infinitud.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga