DAMUNT DEL NÍNXOL MULLAT

Imagen de la red

DAMUNT DEL NÍNXOL MULLAT

Damunt del nínxol mullat per la pluja i el vent i la molsa i la terra els meus genolls tallats en pedra senten la remor dels meus morts aquells que per sempre se n’anaren sense acomiadar-se: un poema de pedra salta del temps cobert d’intempèries enmig de tota el verí irrespirable aixeque els meus ulls arrencats a l’èlitre per besar la fusta que travessa la meua gola sóc tan xicotet que em perd entre els caragols potser perquè així són les llunyanies o la ploma que cau amb ulls de tristesa.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOBRE EL NICHO MOJADO

Sobre el nicho mojado por la lluvia y el viento y el musgo y la tierra mis rodillas talladas en piedra oyen el rumor de mis muertos aquellos que para siempre se fueron sin despedirse: un poema de piedra salta del tiempo cubierto de intemperies en medio de toda la ponzoña irrespirable levanto mis ojos arrancados al élitro para besar la madera que atraviesa mi garganta soy tan pequeño que me pierdo entre los caracoles acaso porque así son las lejanías o la pluma que cae con ojos de tristeza.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

AL TALL DE L’AURORA

Imagen FB de Pere Bessó

AL TALL DE L’AURORA

Al tall de l’aurora es fa visible la ferida: el temps esculpeix ales en el vent de foc dels pianos (sempre la teua nuesa habita a les meues mans amb la seua mossegada desperta com és costum) a fora l’ànima acostuma a fer crits de suïcidi: tota la tempesta eclipsa els seus fèretres a les costelles grogues de la història, la finestra en què mude els meus pensaments. Als afores el joc apegalós dels dits al territori de l’arrelament.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN EL FILO DE LA AURORA

En el filo de la aurora se hace visible la herida: el tiempo esculpe alas en el viento de fuego de los pianos (siempre tu desnudez habita en mis manos con su despierta mordida como es costumbre) afuera el alma suele da gritos de suicidio: toda la tempestad eclipsa sus féretros en las costillas amarillas de la historia, la ventana en la que mudo mis pensamientos. En las afueras el juego pegajoso de los dedos en el territorio del arraigo.

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

RES NO HI HA INFAL·LIBLE

Imagen FB de Pere Bessó

RES NO HI HA INFAL·LIBLE

Res no hi ha infal·lible: també el foc diví pot cremar-nos amb la seua corona d’espines a les acaballes del dia serem pols almenys és el que sotgen els ulls enmig de la romeguera però ací la meua edat encara és un renou que no redueix els trencs d’alba a cendra.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

NO HAY NADA INFALIBLE

No hay nada infalible: también el fuego divino puede quemarnos con su corona de espinas al término del día seremos polvo al menos es lo que avizoran los ojos en medio de la zarza pero aquí la edad mía todavía es un bullicio que no se reduce los amaneceres a ceniza.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

ENMIG D’OSSOS

©Pintura de Marie Bortolotto.

ENMIG D’OSSOS

El temps de la diàspora encara no ha començat només el temps
dels còmics i l’old west encara que el país ens devore
amb la seua viscosidad de cucs es cotitza molt bé el terror
i la por en la bossa de valors de Wall Street
Algú ens està oferint un nou país en un bosc de serfs
o un banquet de morts per a celebrar cadàvers
Per si no ho saben hi ha populoses porcateres de tristesa en la talaia
dels meus daus que s’enfanguen en aquesta dolorosa esperança
Un no sap quin animal ens depreda amb fúria d’ivars
ni quin il·lustrat alfabet de rap guia els destins del país.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN MEDIO DE HUESOS

El tiempo de la diáspora todavía no ha comenzado sólo el tiempo
de los cómics y el old west aunque el país nos devore
con su viscosidad de gusanos se cotiza muy bien el terror
y el miedo en la bolsa de valores de Wall Street
Alguien nos está ofreciendo un nuevo país en un bosque de siervos
o un banquete de muertos para celebrar cadáveres
Por si no lo saben hay populosas pocilgas de tristeza en la atalaya
de mis dados que se enfangan en esta doliente esperanza
Uno no sabe qué animal nos depreda con furia de colmillos
Ni que ilustrado alfabeto de rap guía los destinos del país.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

©Pintura de Marie Bortolotto.