DAMUNT DEL NÍNXOL MULLAT

Imagen de la red

DAMUNT DEL NÍNXOL MULLAT

Damunt del nínxol mullat per la pluja i el vent i la molsa i la terra els meus genolls tallats en pedra senten la remor dels meus morts aquells que per sempre se n’anaren sense acomiadar-se: un poema de pedra salta del temps cobert d’intempèries enmig de tota el verí irrespirable aixeque els meus ulls arrencats a l’èlitre per besar la fusta que travessa la meua gola sóc tan xicotet que em perd entre els caragols potser perquè així són les llunyanies o la ploma que cau amb ulls de tristesa.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOBRE EL NICHO MOJADO

Sobre el nicho mojado por la lluvia y el viento y el musgo y la tierra mis rodillas talladas en piedra oyen el rumor de mis muertos aquellos que para siempre se fueron sin despedirse: un poema de piedra salta del tiempo cubierto de intemperies en medio de toda la ponzoña irrespirable levanto mis ojos arrancados al élitro para besar la madera que atraviesa mi garganta soy tan pequeño que me pierdo entre los caracoles acaso porque así son las lejanías o la pluma que cae con ojos de tristeza.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga